Darrerament, s’ha fet pública
la destrucció d’una part dels pocs boscos madurs que resten a Catalunya. El
debat s’ha obert entre els partidaris del manteniment d’aquests boscos i els
que consideren que els boscos han estat creats per ser tallats i, per tant, no
té cap sentit mantenir arbres vells o boscos madurs.
Davant la no intervenció de
la Generalitat en l’afer, més enllà de donar el vistiplau tècnic a qualsevol
tala, la societat civil, amb el suport de la Diputació de Girona, intenta
salvar algun d’aquest boscos mitjançant la compra dels drets de tala. Es
compensa així al propietari per mantenir el seu bosc. No cal dir que hom
considera encomiables tots els esforços en aquesta línia però tanmateix, sembla
una acció d’efectes limitats per vàries raons:
Econòmica. L’abast real de la
mesura està molt limitada per qüestions econòmiques. Aquest tipus de protecció
es pot aconseguir per un nombre molt reduït d’hectàrees
Efecte contrari. En
difondre’s la possibilitat de cobrar per no talar el bosc, es pot produir un
efecte en cadena de propietaris que amenacin en talar si no se’ls paga. Podria
passar que enlloc d’incentivar la preservació, l’incentiu lucratiu generés
noves expectatives fins i tot a aquells propietaris que mai s’haguessin
plantejat tallar aquells rodals.
·
Conceptual. Malauradament,
pels boscos i els ecosistemes naturals, el paradigma dominant a la nostra
societat és que els boscos han estat fets perquè l’home els exploti. La
concepció antropocèntrica i productivista
redueix el bosc a un conjunt de tones de fusta a disposició de la
humanitat que n’ha d’obtenir uns rendiments econòmics sostinguts. La mesura de
compensar la tala s’emmarca, i crec que fins i tot reforça, aquest paradigma. Si la societat paga per no
tallar un bosc equival a admetre que l’estat natural d’un bosc és de
l’explotació. Equivaldria, per exemple, a pagar a l’església perquè no
enderroqui la catedral de Girona.
Si bé, la compensació pot ser
útil com a mesura d’urgència per salvaguarda paratges puntuals, és convenient
introduir al debat qüestions de més ampli abast. En aquest sentit, el primer
objectiu hauria de ser combatre clarament el paradigma productivista que fa
possible aquestes accions. És a dir, argumentar amb determinació que l’explotació
forestal és només una opció de gestió de les masses forestals. Una altra és la
maduració, l’envelliment, la gestió per afavorir estadis avançats de la
successió ecològica etc. Les dues opcions, si l’explotació es duu a terme
correctament, són vàlides i han de ser compatibles. L’objectiu hauria de ser,
un cop assumits els valors ecosistèmics, científics i immaterials dels boscos
madurs, que els assumit el nou paradigma, que propietaris hi destinessin
lliurement part dels seus boscos i al mateix temps la Generalitat afavorís i
incentivés aquesta fita. O sigui, posar el convenciment i els incentius a
navegar junts en la mateixa direcció.
Per avançar en aquesta línia,
en primera instància seria imprescindible
disposar d’unes eines intel·lectuals d’argumentació i difusió d’aquest
altra model de capteniment en relació als boscos. Aquestes eines, en versió
tècnica i en versió popular, haurien de permetre:
1. Reforçar als propietaris que
lliurament volen apostar per aquesta línia.
2. Incidir en l’opinió pública
perquè majoritàriament faci seva aquesta
opció.
3. Aconseguir canvis legislatius
i de la gestió forestal dels boscos públics.
A nivell pràctic,
inicialment, es podria crear un organisme entre universitats i entitats
cíviques que establís un cert reconeixement públic a aquells propietaris que
optessin per aquest model integrat (perquè integraria tots els valors) de
gestió del bosc. Gestió bàsicament fonamentada en aprofitaments sostenibles
(ecològicament i econòmicament), absència d’impactes, bàsicament de pistes forestals,
i la preservació d’un percentatge (20%?)de la massa forestal com a bosc lliure
d’explotació o forest protector.
Un segon pas seria que la
Generalitat incorporés a la gestió forestal dues noves línies d’actuació:
· Aplicar a bona part dels
boscos públics uns objectius de gestió forestal de millora i maduració dels
ecosistemes, no productivistes.
· Incorporar a les línies
d’ajut i subvenció forestal l’incentiu de convertir una part del bosc en forest
protector, en bosc lliure d’explotació.
En aquest sentit cal tenir present
que no seria just, com ha passat en altres àmbits, aplicar mesures
públiques que representessin un càstig o
pèrdua de drets precisament al propietari que ha gestionat d’una manera més
integrada els seus boscos.
Finalment no hem d’oblidar que la
problemàtica dels boscos madurs afecta a una petita part de la massa forestal
catalana. La major part dels nostres boscos estan amenaçats per l’imminent
entrada al món de la inversió especulativa i de lliure mercat de les plantes de
biomassa. Entre tots hem portat al llop dins al ramat i a mi particularment em
fa l’efecte, que els efectes seran devastadors pel nostres boscos en general.
Sense anar gaire lluny tenim l’exemple de què va passar quan el mercat i el
diner especulatiu es va ficar en el sector immobiliari. Cal tenir present el poc marge de rendiment (si és que
n’hi ha sense subvencions) d’aquest sector energètic. Pràcticament només
disposa d’una variable: la disminució dels costos d’extracció. I aquest passa
per, com en la majoria de sectors econòmics, reduir costos de ma d’obra fent
els boscos molt accessibles a la maquinària (ja podeu trobar arreu els exemples
d’aquest nou model extractiu). Sincerament crec que el millor moment dels
nostres boscos, dissortadament, ja ha passat i que Déu ens agafi confessats!
(Un petit afegitó: ¿ algú
s’explica com en temps de precarietat econòmica absoluta, la Generalitat de
Catalunya és capaç d’obrir una pista forestal amb un impacte ambiental i
paisatgístic brutal a Sant Privat de Bas i dins d’un Espai d’Interès Natural ?)
 |
| La fageda de la Grevolosa |
