Viure al bosc

Ahir es va fer a la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona una jornada sobre el decreixement i aquest fet m’ha fet recordar una lectura d’aquest estiu: “Walden” d’Henry David Thoreau (1817-1862), el qual està considerat un dels pioners de l’ecologia moderna i de l’ètica ambientalista ja que, entre moltes reflexions, assenyala que podríem viure millor amb molt menys.

Thoreau va decidir el 4 de juliol de 1849 anar a viure, al llarg de dos anys, als boscos propers a la llacuna de Walden, situada prop de Concord (Massachusetts) i construir-se una casa de fusta i ser autosuficient, més endavant, va recollir aquesta experiència en un llibre que va ser publicat el 1854. 

Walden és una obra plena de reflexions econòmiques i filosòfiques vers com podem relacionar-nos amb la natura. En el fons és un cant a la vida, a la senzillesa i a la contemplació de l’entorn natural ja que Thoreau aconsegueix viure de la natura i estar connectat amb el seu entorn al llarg de dos anys i sense evitar relacionar-se amb els seus veïns.

Del conjunt de pensaments de Thoreau m’han interessat enormement els relacionats amb el contacte dels cicles de la natura i per aquest motiu voldria reproduir-ne alguns fragments molt suggerents vers el paper de l’espècie humana dins la natura:

“La simplicitat i la nuesa de la vida de l’home primitiu implicava que aquest era, com a mínim, un habitant de la naturalesa. Una vegada havia reposat i menjat, tornava a contemplar el camí. Va viure en aquest món com si fos una immensa tenda de campanya, caminant per valls, planures o enfilant-se als cims de les muntanyes”

“Vaig anar als boscos perquè volia viure enfrontant-me només als fets essencials de la vida i comprovar si podia aprendre el que la vida tenia que ensenyar-me”

“”A vegades, en els matins d’estiu, després del meu bany matinal, seia en un indret assolellat, entre pins i nogueres, i en solitud sentia una calma perfecte, tot escoltant el cant dels ocells, la remor de les branques dels arbres.. En aquestes estones creixia com el blat a la nit i els resultats eren millors que els de qualsevol treball manual”

“Vaig viure  a la natura amb estranya llibertat, com part d’ella mateixa. Mentre camino per la pedregosa riba de la llacuna no veig res de particular, però en canvi em sento inusualment proper a tots els elements”

“La indescriptible innocència i beneficència de la natura: del sol, del vent, de la pluja...a l’estiu, a l’hivern, em proporcionaven salut i alegria”

“Necessito el tònic de la natura salvatge: caminar pels senders, escoltar el cant dels ocells, olorar...”

En conclusió, es tracta d’una lectura altament recomanable, plena de positivisme i que ens encoratja a seguir un camí de més simplicitat i de major connexió amb el nostre entorn natural i humà.