Tot recordant Pere Calders

Aquest 29 de setembre fa 100 anys que va néixer l’escriptor Pere Calders. Les institucions celebren aquesta efemèride conjuntament amb la del seu amic i cunyat Avel·lí Artís: Tísner i la de Joan Sales ja que tots tres compartiren l’any de naixement (www.salescalderstisner.cat ).

Sóc un gran amant dels contes de Calders, uns contes fascinats, creats rere d’una aparent senzillesa. Elaboren un  món que barreja amb sàvia mestria el  real amb l’ imaginari. Ell mateix deia el 1985, en la presentació del seu recull de contes Un estrany al jardí, el següent: “En definitiva, no hi ha coses estranyes, el que és estrany és la realitat”.

Recordo que el vaig veure en un acte que es va fer a Mataró i m’encuriosí la seva aparença física; vaig pensar  com podia ser que sota aquell aire  tant afable i senzill, tan diguem-ne “normal”, hi hagués un autor tan interessant. Com podia ser que escrigués unes històries tan originals, curioses, divertides, fins i tot  surrealistes ? Et regalava perquè ho intuïssis una rialleta múrria que el delatava del tot.

Penso que el millor homenatge que es pot fer a Pere Calders és continuar-lo llegint i per aquest motiu us transcric un conte seu on, evidentment, apareix un arbre!!!

L'arbre domèstic

En aquesta vida he tingut molts secrets. Però un dels més grossos, potser el que estava més amb pugna amb la veritat oficial, és el que ara trobo oportú explicar.

Un matí, en llevar-me, vaig veure que en el menjador de casa meva havia nascut un arbre. Però no us penseu: es tractava d'un arbre de debò, amb arrels que es clavaven a les rajoles i unes branques que es premien contra el sostre.

Vaig veure de seguida que allò no podia ésser la broma de ningú, i, no tenint persona estimada a qui confiar certes coses, vaig anar a trobar la policia.

Em va rebre el capità, amb uns grans bigotis, com sempre, i duent un vestit l'elegància del qual no podria explicar, perquè el tapaven els galons. Vaig dir:

- Us vinc a fer saber que al menjador de casa meva ha nascut un arbre de debò, al marge de la meva voluntat.

L'home, vós direu, es va sorprendre. Em va mirar una bona estona i després digué:

-No pot ésser.

-Sí, es clar. Aquestes coses no se sap mai com van. Però l'arbre és allí, prenent llum i fent-me nosa.

Aquestes paraules meves van irritar el capità. Va donar un cop damunt la taula amb la mà plana, va alçar-se i m'agafà una solapa. (Allò que fa tanta ràbia.)

-No pot ésser, dic -repetí-. Si fos possible això, seria possible qualsevol cosa. Enteneu? S'hauria de repassar tot el que han dit els nostres savis i perdríem més temps del que sembla a primer cop d'ull. Estaríem ben arreglats si en els menjadors de ciutadans qualssevol passessin coses tan extraordinàries! Els revolucionaris alçarien el cap, tornarien a discutir-nos la divinitat del rei, i qui sap si alguna potència, encuriosida, ens declararia la guerra. Ho compreneu?

-Sí. Però, a despit de tot, he tocat l'arbre amb les meves mans.

-Apa, apa, oblideu-ho. Compartiu amb mi, només, aquest secret, i l'Estat pagarà bé el vostre silenci.

Ja anava a arreglar un xec quan es mobilitzà la meva consciència. Vaig preguntar:

-Que és d'interès nacional, això?

-I tant!

-Doncs no vull ni un cèntim. Jo per la pàtria tot, sabeu? Podeu manar.

Al cap de quatre dies vaig rebre una carta del rei donant-me les gràcies. I qui, amb això, no es sentiria ben pagat?

Per cert, Calders sempre deia que tot el que escrivia li havia passat, que simplement ho “engreixava” un xic. Si teniu paciència i en busqueu imatges,  de ben segur en trobareu una on, somrient com sempre, està assegut a una saleta de casa seva amb una planta immensa al seu darrera.