El dijous 20
de setembre va presentar-se a la casa Milà, més coneguda per la Pedrera (Barcelona) el llibre: “El patrimonio inmaterial: valores culturales
y espirituales. Manual para su incorporación en las àrees protegides”, editat
per Ecoparc-España i escrit per Josep Maria Mallarach, Eulàlia Comes i Alberto
de Armas.
Tal com va
dir Josep Maria Mallarach el dia de la presentació, l’objectiu del llibre és el
de recuperar els valors que havien quedat oblidats en la gestió tradicional dels
Espais Naturals Protegits (ENP), amb una clara voluntat de fer obrir els ulls i
d’ampliar la mirada.
Un dels
elements més destacats d’aquest Manual és que incorpora un conjunt de
recomanacions vers la inclusió dels valors culturals i espirituals dins la
gestió dels ENP, a més a més, els consells van acompanyats d’exemples concrets
de bones pràctiques. Podeu descarregar-vos el llibre en els següents llocs web:
Per
casualitat, el dissabte següent teníem planificada una sortida familiar a la
muntanya de Montserrat. Després de llegir l’article de Josep Maria Mallarach
sobre la vida eremítica a Montserrat, vam decidir visitar la zona de la Tebaida
que esta situada en una terrassa al damunt del monestir. Cal dir que la
passejada em va fer pensar en com devia ser aquest espai a principis del segle
XIX quan tots els eremitoris eren dempeus i ocupats. També em vaig imaginar com
deu ser veure la sortida del sol des d’aquest indret de la muntanya o les olors
de l’alzinar després de la pluja... La vida contemplativa i solitària de
l’eremita havia de tenir molts moments magnífics i gratificants malgrat la seva
evident dificultat per assumir-la pels humans actuals: apressats i inquiets.
 |
| Ermita de sant Benet
Només en una
ocasió he conegut i conversat amb un eremita. Vivia al bell mig del bosc, en
una casa d’obra nova de dos metres per dos metres, sense porta ni finestra, a
la zona dels cingles de Bertí. De la conversa ja en fa més de trenta anys però
encara recordo que l’eremita va ser molt afable, era una persona que sabia
escoltar i que estava al cas de tot fins i tot de la situació del Barça. Vam
parlar de moltes coses però encara recordo que la frase que més em va impactar
va venir a la pregunta meva sobre com s’ho feia per menjar. Ell va respondrem-me,
amb un somriure als llavis: Déu sempre proveeix !
Alzina que creix al costat d'un eremitori recuperat
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada