L'arbre patriòtic

Ara que s’acosta la Diada, us reprodueixo uns fragments del poema: “L’arbre de la pàtria”, de Marià Aguiló (1825-1897), poeta romàntic mallorquí.

En lo cor de nostra terra

quin arbre s’hi féu tant alt!

d’arbres com aquests a Europa

tantost pels dits són comptats.

Ses arrels que als fons s’endinsen

s’escampen més que el brancam;

d’ampla roca rabassuda

pel menys lo menys té mil anys.

Del bell mig del tronc s’aixequen

drets i ardits grosos cimals,

com un gegant amb cent braços

que al cel vol abraonar.

Sa capçada de lluny sembla

mont altívol verdejant,

que ompl’ l’immensa plana estesa

que té un gir d’olors suaus.

…

L’arbre de la nostra terra

no us diré que és lo més gran,

sé que l’amor n’és mal jutge,

per ço no el vull comparar.

Mes si us dic que és de la mena

del que aixopluga els romans,

i dels pocs que d’ell nasqueren

n’és lo primer que fruità.

…

De tan bells ne sé alguns altres,

no cap de tan dissortat;

lo que ha sofert sa brancada,

lo que ha sofert fa plorar ¡

¿ Qui por dir la trencadissa

que hi ha fet los temporals?

Un cop de torb lo fueteja,

i ell ferm, a peu dret fa cara

als vents que el van flagel·lant

mes si el malmeten i esfullen,

mai del món l’arranaran

…

¿ Qui en coneix la noble historia

d’aquest arbre sobirà?

qui estoja ses recordances?

s’alta glòria qui la sap?

Ningú replega ses fulles

que el vent s’endú rodolant

i gemerguen i se trenquen

avui pols i demà fang.

L'alzina, al meu entendre, és qui millor representa l'arbre patriòtic.