divendres, 20 de juliol de 2012

El Ginkgo, un arbre sagrat asiàtic.


El Ginkgo (Ginkgo biloba) és un arbre de la família de les ginkgoaceas, que prové dels boscos caducifolis de la Xina oriental. Aquest arbre s’adjetitvitza amb la paraula relictual ja que durant el Mesozoic, és a dir fa més de 200 milions d’anys, s’estenia per Amèrica, Europa, Àsia i Austràlia, però poc a poc el seu hàbitat va quedar reduït a les muntanyes de Tiammu a l’est de la Xina, on forma bosquets entremig de caducifolis i coníferes. Es creu que aquest és el seu hàbitat natural ja que és l’únic indret on apareixen petits rodals de ginkgos. Aquesta afirmació presenta els seus dubtes ja que el ginkgo porta més de 2000 mil anys plantat-se pels temples, palaus i jardins de l’est d’Àsia i es difícil saber on comença la naturalitat i on acaba la mà humana.

 És un arbre que pertany a les gimnospermes, és a dir, al mateix grup que els pins i els avets. Ara bé, el ginkgo no fa pinyes i l’únic tret de semblança amb les gimnospermes és la forma de desenrotllament de l’arbre ja que presenta un creixement monopòdic, és a dir,  que creix sempre per la seva gemma terminal. El resultat d’aquest tipus de desenvolupament és que l’arbre presenta una morfologia piramidal. D’altra part, és un arbre que té una crescuda molt lenta, només cal tenir present que es tarda 10 anys en arribar als 10 m d’alçada. D’altra part és una arbre d’una llarga longevitat. En alguns monestirs de la Xina i del Japó se n’han trobat peus mil·lenaris. Les fulles, característiques i inconfusibles, són caduques, llargament peciolades, en forma de ventall, d’un color verd brillant i amb uns nervis molt prims disposats radialment. Les flors masculines i femenines es troben en peus diferents i per aquest motiu diem que es tracta d’un arbre dioic. El fruit és globular i penja d’un llarg peduncle.

Ginkgo del claustre de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona

El Ginkgo és l’arbre dels cent noms. A la Xina se l’anomenava l’arbre de l’avi i del nét ja que, producte del seu lent creixement, l’avi plantava l’arbre i el net se’n menjava els  fruits. També pren el nom de l’arbre dels 40 escuts ja que va ser el preu que va pagar el 1780 un comerciant francès per cada arbre comprat a Anglaterra. Sota el regnat de Lluís XVI el ginkgo se’l coneixia com l’arbre del cel o l’arbre de les pagodes, producte dels seus orígens asiàtics.

El Ginkgo es considera un arbre sagrat a la Xina, Corea i Japó i simbolitza, producte de que és un arbre dioic, la unitat dels punts oposats, és a dir, del nord i el sud, de l’actiu i el passiu, del Yin i el Yang i, a la vegada, és portador de l’esperança, la memòria i la immortalitat.

Des de fa segles que els ginkgos més vells, situats en monestirs, eren arbres venerats i acostumaven a estar rodejats per una corda de palla d’arròs trenada que també s’utilitzada per rituals de purificació i s’anomenava  Shimenawa. El ginkgo del temple de Yon Mun a Corea té un diàmetre de més de 4m i es calcula que té 1.100 anys. El del temple de Sendai al Japó s’estima que en té 1.250 anys. D’altra part, també va ser considerat un arbre ornamental i al llarg de segles es va plantar en els jardins dels palaus.

Al Japó aquest arbre era plantat a les entrades dels temples i pels samurais simbolitzava la promesa de la immortalitat que rebrien si s’havien comportat honorablement en la vida i el combat. Aquest simbolisme del ginkgo com a arbre immortal s’engrandí després de que va sobreviure a la bomba d’Hiroshima. Quan el 16 d’Agost de 1945 la bomba atòmica va ser llançada sobre la ciutat es va pensar que no havia quedat res viu. En canvi, vuit mesos després al costat de les restes d’un ginkgo es va trobar que en sortia un nou rebrot. Avui dia aquell rebrot s’ha convertit en un arbre de 16 m que també simbolitza la pau i l’esperança.

D’altra part, la imatge de les fulles del ginkgo emportades pel vent o donant forma als pentinats són un motiu repetit dins dels anomenats Ukiyo-e que retrataven escenes de la vida tradicional japonesa dels segles XVIII i XIX. Actualment ens apareix el ginkgo com a símbol de la ciutat de Seul i de la Universitat d’Osaka.

L’ús medicinal de les fulles i  fruits apareix esmentat en els llibres de medicina xinesa tradicional; s’atribueixen al ginkgo efectes beneficiosos sobre el cor i els pulmons. Actualment existeixen plantacions de ginkgos per aprofitar-ne, per a la indústria farmacèutica, els seus compostos químics. Els fruits del ginkgo són presents a la cadena alimentària asiàtica ja que sempre s’han recollit i es mengen bullits o fregits. També s’han utilitzat en la cerimònia del té o com a complement per beure sake.

El botànic i metge alemany Engelbert Kaempfer (1651-1716)  que va ser empleat de la Companyia Holandesa de les Índies Orientals, va arribar al Japó el 1689. Va romandre en aquest país dos anys. Visitant monestirs va trobar-se el ginkgo biloba que, en aquell moment, només es coneixia com a registre  fòssil. Per tant, té l’honor de ser el primer científic occidental en descriure aquesta espècie. De ben segur que que els científics xinesos, japonesos o coreans ja la coneixien. Cal tenir present, tal com em recorda l'amic Josep Maria Mallarach, que la medicina tradicional xinesa o el feng-xui són ciències, no pas "coneixements ecològics tradicionals" com de vegades, des d'Occident, despectivament se'ls anomena.


Kaempfer va endur-sen unes llavors i de tornada a Europa les plantà en el jardí botànic d’Utrecht on encara es poden admirar els ginkgos nascuts d’aquelles llavors . Al llarg del segle XVII  aquest singular arbre s’estengué per Europa com a arbre ornamental. Està documentat que va arribar a Anglaterra el 1754, a la ciutat de  Montpeller el 1780 i als Estats Units el 1784. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada