Art, natura i espiritualitat

Aquest darrer cap de setmana (14 i 15 de juliol) he tingut el goig d’assistir a la trobada: Art, Natura i Espiritualitat que s’ha fet entre la caseta de Burg i el “Centre d’Art i Natura” de Farrera i que organitzava i coordinava Josep Mañà.

D’aquestes trobades, d’aquest compartir opinions contrastades, sabers provinents d’àmbits diversos sempre s’aprèn moltíssim i s’intueixen clarors tant de la nostra realitat interna com externa. N’he destriat alguns d’aquests sabers, que alhora són els més rellevants al meu entendre.

La trobada va començar amb l’exposició de Josep Mañà, professor de l’Escola Massana de Barcelona, el qual emmarca la jornada a partir d’una cita de la mare Teresa de Calcuta: l’ésser humà té, com a primera necessitat, comunicar-se. Per tant, la jornada parteix de la necessitat de sortir del tancat món acadèmic per parlar en un medi més obert.

Mañà ens recordà, entre moltes interessants reflexions, que la natura és la nostra casa i per tant l’espai per on transcorre el nostre periple existencial i, a la vegada, és la base de la nostra apreciació estètica de la realitat. Insistí en el fet que cal recuperar l’esperit del sagrat que hi ha dins de la natura.

El filòsof i brillant orador Jordi Pigem ens parlà dels reptes actuals que té plantejats el planeta i de les oportunitats que se’n deriven. Ens explicà que vivim un moment únic en el qual tots els ecosistemes estan en crisi i, per tant, cal reinventar-ho tot !! Insistir amb la idea de que cal canviar la nostra relació amb els cosmos ja que el món va més enllà de nosaltres. Recordo especialment la frase: art, natura i espiritualitat són àmbits que ens condueixen més enllà. Tot seguit glossà els tres conceptes. M’interessà la definició d’espiritualitat, que ve d’esperit, que és el mateix que respirar en grec i llatí i que per tant seria participar en la respiració del cosmos. Al fil d’entendre que l’espiritualitat és tant bàsica com respirar neixen altres interessants idees: que el creixement material no és pas el més important i que, a més a més, el planeta no el pot sostenir indefinidament. D’aquest plantejament neix la següent pregunta: Què ens convé ? el filòsof diu: integrar-nos a la realitat, aprofitar-ne els ensenyaments i divulgar allò que és primigeni.

Farrera

Josep Maria Mallarach, consultor ambiental que ha treballat, entre altres institucions, per la UICN ens evidencià que s’està produint un canvi en la política dels espais naturals protegits. Al llarg de moltes dècades s’ha presentat una visió reduccionista de la natura que ha derivat en un conjunt de dades de gea, flora i fauna que són tangibles i mesurables. Ara bé, aquesta anàlisi ha deixat de banda els valors intangibles resultat de la relació ancestral entre les poblacions i el medi.

Poc a poc, les institucions internacionals comencen a prendre consciència que cal incorporar al discurs sobre el medi, els valors intangibles que porta incorporat i que en algunes terres impregna tota la natura. Per exemple, moltes cultures indígenes entenen que tot en la natura és sagrat i que la natura imposa deures, com la necessitat de respectar-la i custodiar-la.

Mallarach va presentar un conjunt d’idees molt suggerents  en les conclusions de la seva ponència: la realitat és creació, la realitat visible i tangible és només una minúscula part del total, la natura és el nostre mestre, el sagrat és una evidència, cal concebre la natura com a receptable del sagrat que ens posa deures i la transgressió dels quals té conseqüències.

Tot seguit Halil Bárcena, islamòleg i especialista en mística sufí, ens comentà la visió de la natura des de la perspectiva del sufisme. La seva aportació va ésser molt interessant ja que va relacionar els pensaments sufistes que majoritàriament tenen una base natural, i lligada a la meditació i la reflexió amb l’art musical, és a dir, amb el so dels instruments, de la veu humana i el ball. Per exemple, ens comentà la frase: “la vida és font i pou” en el sentit que la vida natural i social ens ofereix, sense demanar-ho, molt i de forma fàcil i clara com l’aigua que brolla de la font; en canvi, a vegades, aquesta aigua cal cercar-la sota terra i per arribar a l’aqüífer cal esforçar-se i fer un pou per obtenir la recompensa de l’aigua clara i neta.

En darrer lloc vull parlar de la ponència de l’arquitecta i artista Mònica Rozman que ens parlà de l’expressivitat de la creació a partir d’analitzar les morfologies que es repeteixen en la natura, com l’esfera, l’espiral, l’ordre dual i  l’ordre fractal. Tot seguit ens presentà els simbolismes que podem associar a aquestes formes i va concloure amb la idea que la contemplació de les morfologies naturals ens informa de la personalitat del creador que en essència és pare i mare.

De totes les ponències em podríem extreure un saber únic: als humans ens cal retrobar-nos amb l’essencial i primigeni, és a dir, el sagrat que hi ha al darrera la creació que ens envolta. La natura i la seva vivència contemplativa, neta i profunda ens hi conduirà.