Els incendis i la seva geografia de les emocions

El passat dijous 29 de maig, en el Museu del Suro de Palafrugell, va celebrar-se el seminari: “Els incendis i la seva geografia de les emocions”, organitzat per la Càtedra de Geografia i Pensament Territorial de la UdG i el Museu del Suro de Palafrugell, on es va poder escoltar representants dels bombers, ADF, enginyers de forest, la propietat, experts i un alcalde que  va explicar les seves vivències quan, recentment, un incendi va arribar a envoltar el seu poble.

Com a coordinador del seminari, vaig demanar als ponents que abans d’escriure, miressin endins i parlessin de les seves emocions viscudes al voltants dels incendis. La veritat, és que un cop acabat el seminari, dono fe que els participants van parlar amb el cor més que amb el cervell. Tot seguit, us esmentaré, a títol personal, algunes paraules dels ponents.

L’enginyer de forest, David Meya, va explicar la forta pressió que pateix dels dirigents de l’administració quan es produeix un incendi a la seva demarcació ja que volen informes i dades quasi al mateix moment que s’apaguen les darreres flames. Em va agradar molt que expliqués, que en moltes ocasions ha viscut el pas del foc com un dol ja que en més d’una vegada les flames s’han endut per endavant finques ben gestionades o actuacions forestals per prevenir el foc. Una de les seves conclusions és que ha passat a viure la seva feina amb més humilitat.

Els bombers van ser el col·lectiu més present en els seminari, fet que assenyala, al meu entendre, el gran desig de comunicar-se que tenien. La presentació va anar a càrrec d’Edgar Nebot I Lluís Regincós, però en el debat van participar activament altres membres del cos. Del conjunt d’intervencions vull destacar-ne les següents idees. El cos pateix una gran pressió dels seus càrrecs i a la vegada del polítics i dels mitjans de comunicació quan es troba davant d’un incendi de difícil control. Aquesta situació genera un estrès molt considerable. En aquest sentit cal tenir present que recentment un jutge ha considerat el suïcidi d’un bomber com un accident laboral. D’altra part els bombers insisteixen en presentar-se com personals normals[1] que pateixen emocions i sentiments, els quals, a vegades, són de culpa o d’impotència, però mai volen ser considerats com herois. En darrer lloc, vull ressenyar una interessant proposta que presentaven a tall de conclusió: cal canviar l’actual paradigma de l’extinció d’incendis i treballar cap un nou model que es fonamenti en l’autoprotecció i el blindatge dels pobles i les urbanitzacions.

Tot seguit va parlar Josep López, l’alcalde de Colomers que va explicar les emocions de la nit en que el foc va entrar i passar per damunt del seu poble. Va ressenyar que el foc de nit mana ja que la seva visió és més punyent i acabes tenint un sentit molt gran d’impotència.

També va ser molt interessant escoltar les reflexions d’una propietària forestal del massís de les Gavarres, que després de repassar les vivències i emocions que els estius deixava en els seus avis i en els seus pares, va explicar les seves sensacions. Per exemple i, en referència als seus familiars, va explicar que si s’arribava a la tardor sense haver patir cap incendi  s’obria una ampolla de cava per celebrar-ho. També ella viu la mateixa incertesa i per aquest motiu col·labora amb l’ADF de la seva zona. Fins i tot, va manifestar que és possible que algun dia li toqui veure cremar la seva finca.

En darrer lloc, va parlar en Gaspar Sagués en representació d’una de les ADF del massís d eles Gavarres i va explicar la importància del voluntariat en la prevenció i extinció d’incendis i la necessitat de comunicar-se i coordinar-se amb els bombers. Al llarg del debat va quedar constància que aquests dos col·lectius treballen plegats i tenen, com a mínim en aquesta àrea geogràfica, una bona sintonia.

El debat que va tenir lloc després de les ponències va molt ric en aportacions i va continuar a la tarda sobre la recent àrea cremada de Vall-llòbrega, acompanyats d’Oriol Granyer tècnic del Consorci de les Gavarres.

---

[1] Lluís Regincós Deia en un tuït: “Ben cert, ens fan herois, però no ho som, res més lluny de la realitat…patim com tothom, però hem de mirar de no exterioritzar-ho”

L'arbre de maig

Del culte ancestral als arbres dels pobles europeus s’han mantingut un bon nombre de tradicions dins del folklore de molts països. Només cal que llegim el llibre de l’antropòleg escocès Sir James George Frazer (1854-1941): “La branca daurada. Màgia i religió” (1890) per adonar-nos del gran nombre d’actes festius que tenen l’arbre com a eix central. De la lectura d’aquest voluminós treball n’esmentaré dos exemples sobre l’arbre de maig. A Saxònia hi ha textos que en el segle XIII ja parlen de la tradició d’anar al bosc a cercar peus joves de bedolls o avets i plantar-los al costat de les cases o de les corts d’animals. En el segle XVI també  apareixen relats anglesos que esmenten la tradició d’anar a l’inici de l’estiu al bosc a cercar un arbre que, posteriorment, engalanaven i plantaven al costat de les cases o enmig de la plaça i que al voltant seu es ballava. Per tant, la festa de l’arbre de maig és la festa del triomf de la vida que esclata amb la primavera després del quiet, llarg i fred hivern. Ballar i jugar al voltant de l’arbre és festejar la efervescència i la vitalitat de la primavera i esperar que l’estiu porti abundants collites. En conseqüència, la festa de l’arbre de maig també és una lloança a la fertilitat.

A Catalunya hi ha moltes localitats que mantenen o han recuperat aquesta tradició[1] Com que la Meritxell d’Igualada, via twitter, m’ha enllaçat un bloc[2] que parla de la festa de l’arbre de maig en aquesta ciutat, us relacionaré molt breument com funciona aquesta festa que es va celebrar el 18 de maig. L’activitat comença a primera hora del matí quan la gent es reuneix per anar a bosc i triar un bon arbre. El que van triar aquest any feia 23,5 m. d’alçada. Després d’esmorzar al bosc es trasllada l’arbre a una plaça cèntrica de la ciutat i comença el seu escorxament, és a dir, el desbrancatge i la pela de l’escorça. Cal precisar que es deixen les darreres branques de la capçada. Tot seguit es planta l’arbre al bell mig de la plaça i a la tarda se celebra el concurs de grimpaires.

---

[1] www.arbredemaig.cat

[2] www.paucorcelles.blogspot.com

Badar davant l’aigua

Dies enrere vaig tenir la fortuna d’arribar, pedalant des d’Arnes a la Terra Alta, fins al municipi de Xerta i sense saber com, vaig s arribar davant mateix de lo riu, és a dir, l’Ebre.

Contemplar l’aigua del riu i quedar embadalit va ser tot una, potser per les dimensions del riu o per la força amb que baixava l’aigua. No sabria dir-ne el motiu, però un cop assegut a la riba del riu, l’espectacle del corrent d’aigua em xuclava la ment i tots els meus pensaments giraven al voltant de comparar el riu amb la vida, el corrent amb el pas dels anys, el cicle de l’aigua des la capçalera al delta amb el ritme de la vida humana: naixement, joventut, maduresa i mort.

L’aigua en moviment té un gran magnetisme. Els ulls segueixen aquella fulla o branca que sura i va riu avall i poc a poc el dinamisme de la ment va reduint-se, per una estona s’estableix el buit i la comunió amb el riu i la natura es realitat per uns instants. Fins i tot, tancant els ulls, seguia hipnotitzat per l’esmorteït so del fluir de les aigües i em sentia transportat i integrat en el tot.

Un cop a casa recordes que a les ribes del Jordà Jesús va ser batejat per sant Joan Baptista i, per tant, els ritus baptismals són processos d’iniciació i purificació. Amb el pas del temps es deixar de batejar en fonts i rius, per passar-ho a fer en els temples i, en conseqüència, va néixer el ritus de beneir l’aigua. Ritus que té lloc al llarg de la vetlla pasqual. A continuació us reprodueixo un fragment d’aquest ritus d’abans de la reforma del 1957 que m’ha facilitat el germà Ramon Ribera per tal que comproveu els atributs que s’atorguen a l’aigua:

“O Déu, el Teu esperit planava sobre les aigües, ja al mateix començament del món, perquè la natura de les aigües concebés la virtut de la santificació.

O Déu, que rentant del mal del crim per les aigües, ja mostrares en el diluvi una imatge de la regeneració, de tal manera que un mateix element misteriós, fos alhora terme dels vicis i origen de les virtuts.

Mira, Senyor, la faç del Teu poble i multiplica-li la regeneració, que, fluint impetuosament de la Teva gràcia, alegra la Teva ciutat i obra per tot el món la vida novella.

Amb la mà estesa, el celebrant parteix les aigües en quatre amb una creu i segueix dient:

Que Ell amb el discret toc de la seva divinitat es digni fecundar aquesta aigua preparada per a la regeneració de la humanitat, a fi que, concebuda la santificació, de les entranyes verges d’aquesta font, en surti una nissaga de la criatura renovellada. I la gràcia a engendrar-los, com una mare comú, retorni a una mateixa infància tots aquells a qui distingeix en el cos el sexe, l’edat o el temps”

En conclusió, l’aigua és un dels quatre elements de la vida i no és estrany que sigui molt present a la litúrgia, com element purificador i de fertilitat.

A principis d’aquest mes de maig vaig poder assistir al ritus de benedicció del terme que es fa en alguns pobles i masies del Solsonès i dins del qual el sacerdot  aspergeix  l’aigua beneïda als quatre vents, és a dir, a la terra, a la casa i als assistents, després es canta el te Deum i per acabar el celbrant diu aquestes paraules:

“De la Teva casa, et demanem, Senyor, d’allunyar els mals de l’esperit i d’apartar les tempestes i els llamps, i a nosaltres, servents teus, guarda’ns de tota adversitat, i digna’t donar-nos i conservar els fruits de la terra. AMEN”

El Solsonès 18 anys després del foc

En aquests primers primaverals dies de maig he tingut la sort de passejar per les suaus valls i petits altiplans del municipi de Riner, els qual van patir els efectes del paorós incendi del 1998. Aquest estiu farà 18 anys d’aquells dies tràgics que es van endur un paisatge forestal on dominava la pinassa. Els efectes del pas del foc encara són visibles al passejar pel bosc: soques de pinassa tallades arran de terra, branques i branquillons en descomposició i els pins que van resistir les llames encara porten el negre tatuat a la seva escorça. 

Ara bé, aquesta primavera tenia la sensació d’assistir a la confirmació d’un paisatge forestal nou: la roureda de roure de fulla petita ja que per tot arreu el color verd pàl·lid dels roures era el majoritari. Quin gust caminar entre aquesta vigorosa roureda que cobreix la major part del territori i ja presenta arbres que sobrepassen els quatre metres d’alçada. Entremig dels roures també vaig observar un bon nombre de caducifolis, com el tortellatge o l’arç blanc i perennifolis, com el ginebró o el boix grèvol. Tots aquests arbres i arbustos venien acompanyats per un estol de colors que posaven la farigola o l’argelaga i per una simfonia de piulades que generaven les merles, els rossinyols o les orenetes.

Badar per aquest bosc primaveral en fa recordar les paraules del monjo de Montserrat Vicenç Santamaria: “Primavera: borró que brota. Brot que floreix. Flor que fruita. Fruit que grana. Gra que grilla. I bri que borrona. I novament el borró que esdevé brot en el nou cicle que es va succeint contínuament mentre res no s’enfili el minvant. Aquest cicle, superant tot entrebanc, empeny la vida i la vida l’empeny a ell. És el girar d’una gran sínia que dóna gruix a la història”

Un nou paisatge forestal està naixent