divendres, 9 de maig del 2014

Badar davant l’aigua

Dies enrere vaig tenir la fortuna d’arribar, pedalant des d’Arnes a la Terra Alta, fins al municipi de Xerta i sense saber com, vaig s arribar davant mateix de lo riu, és a dir, l’Ebre.

Contemplar l’aigua del riu i quedar embadalit va ser tot una, potser per les dimensions del riu o per la força amb que baixava l’aigua. No sabria dir-ne el motiu, però un cop assegut a la riba del riu, l’espectacle del corrent d’aigua em xuclava la ment i tots els meus pensaments giraven al voltant de comparar el riu amb la vida, el corrent amb el pas dels anys, el cicle de l’aigua des la capçalera al delta amb el ritme de la vida humana: naixement, joventut, maduresa i mort.

L’aigua en moviment té un gran magnetisme. Els ulls segueixen aquella fulla o branca que sura i va riu avall i poc a poc el dinamisme de la ment va reduint-se, per una estona s’estableix el buit i la comunió amb el riu i la natura es realitat per uns instants. Fins i tot, tancant els ulls, seguia hipnotitzat per l’esmorteït so del fluir de les aigües i em sentia transportat i integrat en el tot.


Un cop a casa recordes que a les ribes del Jordà Jesús va ser batejat per sant Joan Baptista i, per tant, els ritus baptismals són processos d’iniciació i purificació. Amb el pas del temps es deixar de batejar en fonts i rius, per passar-ho a fer en els temples i, en conseqüència, va néixer el ritus de beneir l’aigua. Ritus que té lloc al llarg de la vetlla pasqual. A continuació us reprodueixo un fragment d’aquest ritus d’abans de la reforma del 1957 que m’ha facilitat el germà Ramon Ribera per tal que comproveu els atributs que s’atorguen a l’aigua:

O Déu, el Teu esperit planava sobre les aigües, ja al mateix començament del món, perquè la natura de les aigües concebés la virtut de la santificació.
O Déu, que rentant del mal del crim per les aigües, ja mostrares en el diluvi una imatge de la regeneració, de tal manera que un mateix element misteriós, fos alhora terme dels vicis i origen de les virtuts.
Mira, Senyor, la faç del Teu poble i multiplica-li la regeneració, que, fluint impetuosament de la Teva gràcia, alegra la Teva ciutat i obra per tot el món la vida novella.

Amb la mà estesa, el celebrant parteix les aigües en quatre amb una creu i segueix dient:
Que Ell amb el discret toc de la seva divinitat es digni fecundar aquesta aigua preparada per a la regeneració de la humanitat, a fi que, concebuda la santificació, de les entranyes verges d’aquesta font, en surti una nissaga de la criatura renovellada. I la gràcia a engendrar-los, com una mare comú, retorni a una mateixa infància tots aquells a qui distingeix en el cos el sexe, l’edat o el temps

En conclusió, l’aigua és un dels quatre elements de la vida i no és estrany que sigui molt present a la litúrgia, com element purificador i de fertilitat.

A principis d’aquest mes de maig vaig poder assistir al ritus de benedicció del terme que es fa en alguns pobles i masies del Solsonès i dins del qual el sacerdot  aspergeix  l’aigua beneïda als quatre vents, és a dir, a la terra, a la casa i als assistents, després es canta el te Deum i per acabar el celbrant diu aquestes paraules:


De la Teva casa, et demanem, Senyor, d’allunyar els mals de l’esperit i d’apartar les tempestes i els llamps, i a nosaltres, servents teus, guarda’ns de tota adversitat, i digna’t donar-nos i conservar els fruits de la terra. AMEN

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada