dimarts, 6 de maig del 2014

El Solsonès 18 anys després del foc

En aquests primers primaverals dies de maig he tingut la sort de passejar per les suaus valls i petits altiplans del municipi de Riner, els qual van patir els efectes del paorós incendi del 1998. Aquest estiu farà 18 anys d’aquells dies tràgics que es van endur un paisatge forestal on dominava la pinassa. Els efectes del pas del foc encara són visibles al passejar pel bosc: soques de pinassa tallades arran de terra, branques i branquillons en descomposició i els pins que van resistir les llames encara porten el negre tatuat a la seva escorça. 




Ara bé, aquesta primavera tenia la sensació d’assistir a la confirmació d’un paisatge forestal nou: la roureda de roure de fulla petita ja que per tot arreu el color verd pàl·lid dels roures era el majoritari. Quin gust caminar entre aquesta vigorosa roureda que cobreix la major part del territori i ja presenta arbres que sobrepassen els quatre metres d’alçada. Entremig dels roures també vaig observar un bon nombre de caducifolis, com el tortellatge o l’arç blanc i perennifolis, com el ginebró o el boix grèvol. Tots aquests arbres i arbustos venien acompanyats per un estol de colors que posaven la farigola o l’argelaga i per una simfonia de piulades que generaven les merles, els rossinyols o les orenetes.




Badar per aquest bosc primaveral en fa recordar les paraules del monjo de Montserrat Vicenç Santamaria: “Primavera: borró que brota. Brot que floreix. Flor que fruita. Fruit que grana. Gra que grilla. I bri que borrona. I novament el borró que esdevé brot en el nou cicle que es va succeint contínuament mentre res no s’enfili el minvant. Aquest cicle, superant tot entrebanc, empeny la vida i la vida l’empeny a ell. És el girar d’una gran sínia que dóna gruix a la història
Un nou paisatge forestal està naixent

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada