Badar davant l’aigua

Dies enrere vaig tenir la fortuna d’arribar, pedalant des d’Arnes a la Terra Alta, fins al municipi de Xerta i sense saber com, vaig s arribar davant mateix de lo riu, és a dir, l’Ebre.

Contemplar l’aigua del riu i quedar embadalit va ser tot una, potser per les dimensions del riu o per la força amb que baixava l’aigua. No sabria dir-ne el motiu, però un cop assegut a la riba del riu, l’espectacle del corrent d’aigua em xuclava la ment i tots els meus pensaments giraven al voltant de comparar el riu amb la vida, el corrent amb el pas dels anys, el cicle de l’aigua des la capçalera al delta amb el ritme de la vida humana: naixement, joventut, maduresa i mort.

L’aigua en moviment té un gran magnetisme. Els ulls segueixen aquella fulla o branca que sura i va riu avall i poc a poc el dinamisme de la ment va reduint-se, per una estona s’estableix el buit i la comunió amb el riu i la natura es realitat per uns instants. Fins i tot, tancant els ulls, seguia hipnotitzat per l’esmorteït so del fluir de les aigües i em sentia transportat i integrat en el tot.

Un cop a casa recordes que a les ribes del Jordà Jesús va ser batejat per sant Joan Baptista i, per tant, els ritus baptismals són processos d’iniciació i purificació. Amb el pas del temps es deixar de batejar en fonts i rius, per passar-ho a fer en els temples i, en conseqüència, va néixer el ritus de beneir l’aigua. Ritus que té lloc al llarg de la vetlla pasqual. A continuació us reprodueixo un fragment d’aquest ritus d’abans de la reforma del 1957 que m’ha facilitat el germà Ramon Ribera per tal que comproveu els atributs que s’atorguen a l’aigua:

“O Déu, el Teu esperit planava sobre les aigües, ja al mateix començament del món, perquè la natura de les aigües concebés la virtut de la santificació.

O Déu, que rentant del mal del crim per les aigües, ja mostrares en el diluvi una imatge de la regeneració, de tal manera que un mateix element misteriós, fos alhora terme dels vicis i origen de les virtuts.

Mira, Senyor, la faç del Teu poble i multiplica-li la regeneració, que, fluint impetuosament de la Teva gràcia, alegra la Teva ciutat i obra per tot el món la vida novella.

Amb la mà estesa, el celebrant parteix les aigües en quatre amb una creu i segueix dient:

Que Ell amb el discret toc de la seva divinitat es digni fecundar aquesta aigua preparada per a la regeneració de la humanitat, a fi que, concebuda la santificació, de les entranyes verges d’aquesta font, en surti una nissaga de la criatura renovellada. I la gràcia a engendrar-los, com una mare comú, retorni a una mateixa infància tots aquells a qui distingeix en el cos el sexe, l’edat o el temps”

En conclusió, l’aigua és un dels quatre elements de la vida i no és estrany que sigui molt present a la litúrgia, com element purificador i de fertilitat.

A principis d’aquest mes de maig vaig poder assistir al ritus de benedicció del terme que es fa en alguns pobles i masies del Solsonès i dins del qual el sacerdot  aspergeix  l’aigua beneïda als quatre vents, és a dir, a la terra, a la casa i als assistents, després es canta el te Deum i per acabar el celbrant diu aquestes paraules:

“De la Teva casa, et demanem, Senyor, d’allunyar els mals de l’esperit i d’apartar les tempestes i els llamps, i a nosaltres, servents teus, guarda’ns de tota adversitat, i digna’t donar-nos i conservar els fruits de la terra. AMEN”

El Solsonès 18 anys després del foc

En aquests primers primaverals dies de maig he tingut la sort de passejar per les suaus valls i petits altiplans del municipi de Riner, els qual van patir els efectes del paorós incendi del 1998. Aquest estiu farà 18 anys d’aquells dies tràgics que es van endur un paisatge forestal on dominava la pinassa. Els efectes del pas del foc encara són visibles al passejar pel bosc: soques de pinassa tallades arran de terra, branques i branquillons en descomposició i els pins que van resistir les llames encara porten el negre tatuat a la seva escorça. 

Ara bé, aquesta primavera tenia la sensació d’assistir a la confirmació d’un paisatge forestal nou: la roureda de roure de fulla petita ja que per tot arreu el color verd pàl·lid dels roures era el majoritari. Quin gust caminar entre aquesta vigorosa roureda que cobreix la major part del territori i ja presenta arbres que sobrepassen els quatre metres d’alçada. Entremig dels roures també vaig observar un bon nombre de caducifolis, com el tortellatge o l’arç blanc i perennifolis, com el ginebró o el boix grèvol. Tots aquests arbres i arbustos venien acompanyats per un estol de colors que posaven la farigola o l’argelaga i per una simfonia de piulades que generaven les merles, els rossinyols o les orenetes.

Badar per aquest bosc primaveral en fa recordar les paraules del monjo de Montserrat Vicenç Santamaria: “Primavera: borró que brota. Brot que floreix. Flor que fruita. Fruit que grana. Gra que grilla. I bri que borrona. I novament el borró que esdevé brot en el nou cicle que es va succeint contínuament mentre res no s’enfili el minvant. Aquest cicle, superant tot entrebanc, empeny la vida i la vida l’empeny a ell. És el girar d’una gran sínia que dóna gruix a la història”

Un nou paisatge forestal està naixent

Badar

Si consulteu la definició d’aquest vocable al diccionari de la llengua catalana, trobareu que el defineix com: «Abstreure’s, encantar-se mirant alguna cosa».En castellà seria curiosear, quedarse mirando, és a dir, obrir-se ja que tal com diu un dels grans badocs de casa nostre: Josep Maria Espinàs[1]: “les flors es baden, i un badoc és algú que es queda amb la boca oberta contemplant alguna cosa. M'agrada badar, doncs, que és una manera de dir que vaig mirant cap aquí i cap allà sense buscar res en concret, entretenint-me amb les coses que trobo”

Badar, també pot ésser una forma d’endinsar en el món natural. Per tant, si volem connectar així amb la naturalesa, cal que sortiu , amb el clar objectiu de no anar enlloc i amb la ferma voluntat de, simplement, deixar-vos endur per l’espectacle natural, encantar-vos davant del que us ofereix el matí, la tarda o el capvespre: gaudir de l’agradable ombra d’un roure, posar el peus en remull en un gorg durant un calorós dia d’estiu, restar asseguts en una cinglera sense fer res i simplement deixar que la bellesa del paisatge us sanegi la ment del trasbals de la vida moderna, o reconciliar-vos amb el silenci en una fageda tot recolzant-vos en un tronc, aixecant la mirada enlaire i gaudir de tots els tons de verd.

Badoquejant a l'entrada del congost de Fraguerau

Com diu el monjo Vicenç Santamaria, cal despreocupar-se de fites, de cims, de rutes i simplement practicar l’art del sant  badar. Recordo que un dia li vaig preguntar quina diferència hi ha entre badar i l’art del sant badar, i em va respondre el següent:

«D’entrada, el badar i el sant badar són bons per a tothom. El

matís que diferencia l’un de l’altre podria ser la intenció, l’actitud,

el rerefons... tots, d’una manera o d’una altra, badem. Ara bé, el

sant badar té un caient espiritual, un cert anhel d’endinsar-se en

l’inaccessible...».

Si un dia al sortir de casa trieu aquesta noble intenció , intenteu sortir a caminar totalment despreocupats de tot i decidir, en cada cruïlla, el camí a seguir. L’objectiu és aturar-vos allà on vulgueu i embadalir-vos davant d’una flor, d’una vinya, un arbre, davant del pas d’una filera de formigues... en definitiva, fer el que us vingui de gust, tot badoquejant davant de l’espectacle de la natura.

---

[1] El Periodico de Catalunya, 3 d’octubre de 2012.

Oliveres de la Terra Alta

Aquests dies de Pasqua he gaudit, amb bona companyia, de passejar pels paisatges de la Terra Alta. A la primavera els camps d’oliveres, ametllers, vinyes i cereals són un mosaic de verds que sadollen els sentits. De tots els arbres que he vist l’olivera ha estat el més suggerent ja sigui per les recargolades formes del seu tronc com per les de la seva capçada. En conseqüència, crec que cal repassar alguns dels valors i simbolismes que atresora aquest arbre.

L’olivera és originaria d’Àsia Menor, però s’ha estès i cultivat per tota la conca mediterrània des de l’antiguitat, per l’elevat valor dels seus fruits ja que d’ells s’extreu l’oli d’oliva, el qual té importants valors alimenticis, medicinals, cosmètics i, també, s’ha utilitzat com a combustible per il·luminar.

L’olivera simbolitza  la pau, però també és símbol del martiri, de la saviesa i de la fecunditat.  A la vegada és present en moltes cerimònies religioses ja sigui per utilitzar-ne l’oli o les seves branques  i, per tant, é considerat un arbre sagrat, reconegut per les tres religions monoteistes que s’han estès per la Mediterrània. Per exemple l’oli s’utilitza en diferents sacraments, com el baptisme, la unció als malalts i l’ordenació sacerdotal.

Aquestes darreres afirmacions les podem confirmar a partir de les següents referències bíbliques. La primera és el text de l’arca de Noé, en concret quan Noé envia un colom fora de l’arca: “Cap al tard, el colom li tornà duent al bec una fulla tendra d’olivera” (Gn 8,11). La segona prové del llibre de Judit quan Judit presideix la dansa de les dones: “Ella va prendre a les mans rams de verd i en va repartir entre les dones que estaven amb ella; es van coronar totes d’olivera, i Judit es va posar davant del poble, conduint la dansa de totes els dones”(Jdt 15, 13)

L’historiador Hageneder esmenta que les portes de fusta del temple de Jerusalem eren de fusta d’olivera i que pels seus voltants hi havia oliveres plantades, tal com succeïa en molts temples grecs. D’altra part l’olivera es emprada com a sinònim de fortalesa, de força i fins i tot de reialesa. També en el llibre de Judit llegim: “es van coronar totes d’olivera” (Jdt, 15,13). 

Hi ha encara dues referències d’oliveres importants a la Bíblia. La primera fa referència a l’inici de la passió de Jesús de Natzaret la vigília del  seu empresonament i passió va dirigir-se a meditar  a Guetsamaní, entremig de les oliveres, tal com s’esmenta a l’evangeli de Sant Lluc: “Sortí i s’encaminà, segons el costum, al turó de les oliveres. L’hi acompanyaren també els deixebles” (Lluc 22, 39). Segons el pare Armand Puig Guetsamaní era un hort, és a dir, un clos amb una tanca de pedra seca dins la qual hi havia oliveres i que aquest lloc va ser utilitzat per Jesús com un espai de pregaria. Cal esmentar que aquest espai encara existeix i és visitat pels pelegrins i que encara conté algunes oliveres, que científicament comprovat, daten de l’època de Jesús. La segona fa referència al diumenge de rams. Encara que els evangelis no parlen de rams d’oliveres, la tradició popular ho ha fet seu. El costumari d’Amades  ho relata així: “L’església celebra l’entrada triomfal de Jesús a Jerusalem on fou rebut amb palmes i branques de llorer i olivera”.