diumenge, 11 de gener del 2015

Josep Berga i Boix, un gran pintor d’arbres

Fa uns dies vaig tenir la fortuna de visitar l’exposició que el Museu de la Garrotxa a Olot ha dedicat a Josep Berga i Boix. Aquest pintor s’inscriu en la tradició pictòrica realista iniciada, al llarg de les primeres dècades del segle XIX, per Corot i els pintors de l’escola de Barbizon que sortien a pintar pels voltants i pel bosc de Fontainebleau. Aquest corrent pictòric arribà a Catalunya en plena Renaixença, és a dir, en un temps de ressorgiment de l’interès pel coneixement del folklore, la literatura, la història i els valors naturals del paisatge a partir de l’excursionisme i la ciència. En aquest marc i sota la influència dels pintors paisatgistes de l’escola olotina, Josep Berga i Boix es converteix en un pintor autodidacte  que treballava, molt sovint, a l’aire lliure per copsar tota l’exuberància dels paisatges olotins, és a dir, de les nevades, dels cels ennuvolats, de la coloració dels camps i boscos primaverals... En moltes ocasions es tractava de paisatges sense figures humanes per tal enaltir el paisatge o un element d’ell, com els arbres, un bosquet o un grup de roques. Evidentment que un dels elements que més m’ha interessat dels quadres de Berga i Boix és el protagonisme dels arbres. Pocs pintors han dedicat tantes teles a pintar arbres o bosquets. De ben segur que aquest fet és producte de la seva admiració, tal com ell mateix escriu: “se destaquen de les muntanyes en perfils i línies admirables, en figures colossals que sorprenien

D’altra part, Berga i Boix va ésser un gran folklorista i per tant, coneixia tot el món simbòlic lligat als arbres. Una peça que em va interessar molt va ser: “El roure” on apareix pintat un majestuós roure situat al costat del camí i al fons apareixen uns diminutes figures humanes que enalteixen encara més l’arbre. Aquest quadre ha generat molt d’interès. Adela Garcia i Toni Monturiol[1] en un article diuen: “Segons expressions de Berga sobre el bosc i els arbres, es pot treure la interpretació que l'artista en té una imatge quasi mitòmana. Es podria dir que fins i tot aquí el roure està tractat com a mite, és el «tòtem del clan», i segons Freud «en moltes circumstàncies importants, el membre del clan procura accentuar el seu parentiu amb el tòtem, fent-se exteriorment semblant a ell...» Berga i Boix té una clara identificació amb aquest roure.





[1] Garcia, Adela, Monturil, Toni (1993) “Berga i Boix: més que simples paisatges” Núm. 159.

1 comentari: