dijous, 22 de gener de 2015

El somni de Lucreci

Aquests dies he acabat de llegir el llibre: El somni de Lucreci de Martí Domínguez[1]. Ha estat un plaer, fer de la seva mà, un viatge històric des del redescobriment del manuscrit de Lucreci, el 1417 per part de l’humanista Poggio Bracciolini, que va topar amb ell en el remot monestir de Constança, a Alemanya; fins al segle XIX en que Darwin publicà el seu treball sobre la teoria de l'evolució de les espècies.

El llibre contraposa la llum que suposen els avenços de la ciència amb la foscor que promouen els teòlegs i homes d’església per tal de mantenir dogmes indemostrables i presenta un ingent nombre d'exemples en que la foscor ha dificultat la sortida del sol . 

M’ha interessat molt capir com la concepció de la natura va canviant al llarg dels segles. Per exemple, per Diderot, la natura està en constant canvi, la transformació, que és la font de la diversitat de la vida, li és consubstancial. Res és estable, tot està sotmès a les pressions de la vida. En canvi, m'ha interessat molt, l'opinió expressada per Jean-Jacques Rousseau, la natura és el refugi d’allò noble i sense corrompre, on es podia descobrir l’autèntica veracitat de la vida. En el treball: Discurs sobre les ciències i les arts (1750) va posar les bases del seu pensament naturalístic, on, a més  a més, confrontava l’home del camp, rústic, senzill, virtuós i honest amb l’home de la ciutat, hipòcrita i poc de fiar. 

Rousseau proclamava: Jove, alçat i camina ja que és en el camí, en l’excursió a peu pels camps, pels boscos, per les muntanyes, on et retrobaràs, on seràs autènticament tu, on et podràs refer de les ferides i esgarips de l’ànima. Per tant, es tracta d’un missatge que fomenta l’abandó de la ciutat per tornar al camp i descobrir la natura, la vida senzilla i virtuosa, el bosc acollidor i honest. Rousseau també és convertirà en el defensor dels paisatges de muntanya ja que pels seus camins, hom pot cercar la inspiració, el caliu espiritual... 

Aquest amor pels paisatges naturals també és producte de l’estima per la botànica. Per ell l’herborització era una activitat que proporcionava alegries i el feia oblidar els conflictes lligats a la ciutat. Va arribar a dir que aquell que fa herbaris no pot ser una persona dolenta. Ell era un aficionat a les plantes no un científic, però va començar a escriure: Cartes sobre la botànica i Diccionari de Botànica, tot i que no els va acabar. En conseqüència, les idees de Rousseau s’inscriuen, clarament, en el pensament romàntic ja que per ell la natura  és un espai per redescobrir-se a un mateix a partir de la soledat de la muntanya, la tranquil·litat del bosc i la vida retirada en un paisatge rural.



Després d’aquest exhaustiu repàs històric, l’autor conclou que, en ple segle XXI, l’home segueix debatent-se entre el regne i les tenebres i per tant, un món explicat exclusivament per l’observació, i la raó no s’ha fet realitat. I jo em pregunto: potser hi ha altres nivells de coneixement més enllà de la raó? 




[1] DOMÍNGUEZ, Martí (2013) El somni de Lucreci. Una historia de la llibertat del pensament, Ed. Proa, Barcelona

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada