En record d'en Rafel

A mitjans d’octubre participava en un cerimònia, al santuari del Miracle, on es recordava a tots els que ens han precedit. En una urna hi havia unes cendres que simbolitzaven els difunts i al seu voltant uns raigs de flors ja que sense ells nosaltres no seríem on som i cal saber recordar-los amb la major alegria i color possible. Ara bé, mai m’hauria pensat que em tocaria posar dins d’aquell simbòlic receptacle dels difunts al meu company de professió i degà de la Facultat de Lletres, Rafel Llussà.

Parlar d’ell en passat és molt difícil. Per tant, seré molt breu. Recordaré sempre d’en Rafel el seu somriure de murri, el qual generava una quasi permanent sensació d’alegria que s’encomanava. Els seu amor per la natura que el va portar a caminar per moltes valls i muntanyes i a tenir cura del que mengem.  I que, per damunt de tot, era un servidor públic, és a dir, una persona preocupada perquè el món públic funcionés correctament, amb la màxima eficiència i justícia. Gràcies Rafel!!

Dies enrere a la Facultat de Lletres sentíem recitar els versos de Joan Vinyoli i, en conseqüència, voldria acabar aquestes breus paraules amb un fragment del poema: “El silenci dels morts”

La terra cobra el delme. No parlem,

però, dels morts i fem-nos lentament

al pensament que alguna cosa d’ells

és molt a prop.

Visquem-ne acompanyats

com si només ens departís una paret de fum

que priva sols de veure’ns. Llur silenci

se’ns fa sensible, de vegades,

intensament, en un record.

No deixis de voltar-te

de les seves imatges. Cada dia

posa’ls flors al costat, per si poguessin

sentir la flaire de les roses.