La natura com escola, tot conversant amb Vicenç Santamaria

Vicenç Santamaria és monjo de Montserrat i un dels impulsors dels cursos sobre Natura i Espiritualitat que s’imparteixen a la Casa d’Espiritualitat del  Santuari del Miracle (Solsonès). Vaig entrevistar-lo a la santa Cova de la muntanya de Montserrat un dia de tardor.

Com viu la Natura un monjo de Montserrat?

Diria que cada monjo té una relació personal amb la Natura. No hi ha una fórmula única que indiqui quina ha de ser aquesta relació, que depèn molt de cada persona i del medi on cadascú ha nascut i viscut.  D’aquí ve que cada monjo s’hi relaciona a partir de les seves arrels: lloc d’origen, nucli familiar, i també a través de la seva sensibilitat i de la seva espiritualitat. La vinculació amb la Natura vehicula i expressa tot el que som i com ho vivim. Ser conscients de la nostra pertinença al gran misteri de l’Univers és sempre una vivència incloent i mai excloent.   

Per tant només podem parlar d’aquesta experiència des de nosaltres mateixos, des del vincle que hi establim. Per exemple: per a  mi, la Natura, és una gran escola, un espai d’aprenentatge. De fet, podem apropar-nos-hi com un llibre iniciàtic en el qual podem pouar en diferents moments de la vida. La Natura, tant com ensenya, acompanya si s’acull el seu mestratge. Hi és tot: inici, creixement, plenitud i final.

La Natura, per a mi, és un referent que eixampla la mirada interior i em fa més atent a tot el que s’esdevé a l’entorn. La Natura no m’ha allunyat mai de mi mateix, ni dels altres, ni d’ella mateixa, ni tampoc del Misteri de Déu. Al contrari, sempre m’hi remet: els seus cicles mostren els nostres. De fet cap cicle vital no és absent de la Natura. Tot el temps que vaig viure al Pirineu vaig descobrir que el ritme quaternari de la Natura té similitud amb el nostre ritme biològic: infància, joventut, maduresa i vellesa.

La Natura té un dinamisme tan Viu que la nostra vida s’enriqueix quan no se n’allunya. Contemplant-la amb calma, hom la descobreix com un gran conflent: tot en flueix i tot hi conflueix. La Natura ens recorda els dos grans ritmes: endins i enfora. Hi descobrim rastres amables i llums canviants, ombres càlides i d’altres de més gèlides, moments de gran subtilesa i ritmes repetitius, paratges quotidians i indrets únics. Al si de la Natura batega la Vida, la Vida que ens ha vist néixer i que ens veurà morir. La llera de la Vida, com la de la Natura, és també la nostra pròpia llera.   

 

Vivenç Satnamaria a l'ermita de sant Antoni

Quins textos t’han ajudat a entendre millor la Natura ?

Com he dit fa un moment: la mateixa Natura és el primer llibre que me’n parla i que m’hi duu. La Natura m’engresca a viure-la, a descobrir-la, a gaudir-ne. Com un gran Atles m’ensenya tota la seva diversitat. Viure-hi és créixer juntament amb ella. Mai no existeix la desvinculació. Ben al contrari. Viure sense la Natura és del tot impossible. Les arrels es moririen i l’arbre també.

L’amistat amb en Raimon Panikkar va obrir un diàleg i una reflexió que van eixamplar la visió i l’estima per la Natura. Ell, a cavall entre Orient i Occident, em desvetllà de l’oblit que sovint envolta l’ús dels recursos naturals. Per primera vegada sentia com la veu d’una persona es feia ressò del dolor de la terra i de tants pobles que malviuen per culpa d’una explotació descontrolada. Quan vaig sentir, per primer cop, la seva intuïció cosmoteàndrica se’m despertà un interès molt gran per aquesta visió que inclou la persona, l’entorn i Déu. Agraït i amb goig escoltava aquella persona que sabia explicar d’una manera plena i planera, la visió tridimensional del nostre ésser: Cos, Natura, Esperit. En Raimon Panikkar parlava del fràgil entramat de la realitat i del gran valor del medi en el qual naixem, vivim i morim.

L’entorn em va aparèixer, amb claredat, com el gran do que rebem i que després lleguem i que mai no posseïm com a propietaris. Vaig sentir una certa vergonya per mantenir una relació massa distant i sovint inapropiada amb la Natura. Viure d’esquena al bressol de la Vida és una actitud de la qual hem de demanar perdó. Fent-me meva la seva intuïció vaig iniciar una reflexió que va generar un canvi important en la manera de viure i de veure la Vida. Em colpeix profundament el respecte que devem a la Natura i la poca cura que hi esmercem. La intuïció d’en Raimon Panikkar convida a viure harmònicament amb tot el que som i amb l’entorn en el qual som. El nostre ésser participa plenament de tots els elements de la vida;  per això els ha d’estimar i els ha de salvaguardar.    

Ningú no pot viure indiferent al medi ambient. En brolla la vida i gràcies a ell la vida s’expandeix. Nosaltres, hereus d’aquest meravellós tresor, en som dignes i alhora responsables? Viure-hi sense estimar-lo duu a devastar-lo i això pot comportar un risc molt nefast: la impossibilitat de ser l’habitacle de la Vida. En aquest indret únic tots hi som de pas. I el nostre pas per aquesta meravella no l’hauria d’alterar mai, ans al contrari, l’hauríem de millorar.  Aquest és el repte d’avui i de demà. No podem llegar als nostres fills, i als fills dels nostres fills, un món espoliat, brut, agonitzant. Massa sovint hem tractat i tractem despietadament la Natura. La Natura no viu al nostre servei. Som nosaltres que, vivint-hi, hem de vetllar per ella, estem al seu servei, som els seus custodis. Hem de canviar aquells hàbits que aprimen el llit de la vida. L’equilibri entre ús i respecte urgeix una reflexió que faci sostenible la vida de tots els éssers que hi vivim. Trobar l’equilibri i l’harmonia entre presència i respecte de les lleis inviolables de la Natura, hauria de ser la prioritat de tot govern. 

Amb els arbres, que són els éssers més esplendorosos de la natura, hi has establert alguna relació especial ?

Tot i que sempre he gaudit, i continuo gaudint del conjunt, això no exclou que, quan tens la sort de trobar-te amb un arbre centenari, tot tu quedes meravellat i agraït per una presència tan majestuosa. Acollir-se al seu redós és un goig i un privilegi. Un silenci reverend apropa al seu respir sense batec. Un apropament atent descobreix la meravella del seu nervi vital: una antiga llei puja, cap amunt, la saó que rau ben avall.

Aquesta complexitat del món vegetal remou quelcom molt íntim, com ho fan també els infants i els ancians. Totes aquestes presències, amb el seu propi caient, desvetllen la tendresa més íntima i l’estima més genuïna. Forjades cada una pels cicles de la llum, calen d’una serenor que dóna bo d’estar a prop seu. Segurament, sense aquestes presències, no experimentaríem tot això. Com una llei de compensació natural la seva fragilitat i la seva magnanimitat mouen la nostra gratitud i el nostre reconeixement més sincers. L’ afabilitat és el noble vincle que ens hi estreny.

Tots hem de fer per manera que aquestes presències insubstituïbles no manquin mai en el nostre paisatge. Per tant hem de tenir, envers aquest món que ens fa viure, una mirada benvolent. No podem veure els boscos com uns grans magatzems de fusta, o els rius com uns transportadors dels nostres residus descontrolats. No podem veure el mar com el pou mort dels nostres detritus, o el fons dels oceans com el gran cementiri nuclear. No podem veure el cel com un espai que és fora del nostre àmbit vital i el desert com el gran sorral per dur a terme els nostres entreteniments . Cap d’aquestes realitats no ha de dur l’estigma de les nostres follies, ni ha de pagar el preu de les nostres quimeres desbocades.

L’arbre centenari i la flor minúscula, el cel i el desert, les fonts i els rius, els mars i els oceans, els boscos i les muntanyes, els infants i els nostres ancians, tot forma part del complex mosaic de la biodiversitat. Per tant hem de mirar, cada una d’aquestes realitats, amb un esguard benvolent i hem de tenir-hi una actitud de cura i de respecte.

 Som a l’inici d’una nova visió de tot plegat. Mans d’aquí i d’arreu volen una nova relació entre tots i amb el tot. L’esguard d’ahir s’ha fet vell. Entre tots hem de crear un mirar més bell, un mirar més respectuós, més poètic, més humà, més espiritual, més profund. Necessitem una gestió que denunciï i corregeixi les injustícies dels qui roben el pa dels pobres i que empobreixen la terra dels sempre oblidats i explotats: els sense veu. Urgentment necessitem una gestió que faci possible la Pau al món i que aboleixi les guerres, sempre innecessàries. Entre tots hem de construir un món que no permeti l’espoli dels pobres, ni l’explotació dels infants, ni el maltractament de les dones, ni l’oblit dels ancians. Hem d’establir uns fonaments socials on tothom sigui respectat i ningú no sigui maltractat ni vegi trepitjada la seva dignitat i la seva llibertat. Hem de crear un món on l’home no sigui el primer depredador del seu hàbitat i dels seus habitants. 

Es poden venerar els arbres ?

Per sort de tothom el nostre planeta és suficientment gran perquè hi convisquin diferents tradicions culturals i cultuals. No tots els pobles de la terra tenen una mateixa visió de la Vida, de la Mort, del Temps i de l’Espai, de les Mediacions. De sempre la nostra condició d’humans ens ha fet sensibles a tot el món de la Creació i a tot l’Univers. Potser la nostra cultura moderna ha trencat una mica aquesta tradició. Però el model de modernitat d’Europa i de Nord Amèrica no és un model universal malgrat el seu imperialisme.

Altres tradicions tenen una visió del Món i de la Vida diferent de la nostra i no per això són menys importants que les nostres. Quan ens apropem a una cultura diferent ens hem de preguntar: el sistema que els regeix els fa feliços? Els vincula amb l’entorn d’una manera harmònica? Obre i tanca el seu cercle existencial amb coherència? Cada civilització té els seus propis referents vinculats amb la Vida i la Mort. Tots són molt respectables. La diversitat no s’ha de mirar mai amb menyspreu o arrogància. Cap tipus d’altivesa o de superioritat no afavoreix el diàleg intercultural i interreligiós. Cada poble, segons la visió que té de la realitat, construeix l’àmbit sagrat i el profà i adverteix sobre el risc de la idolatria. Tota cultura té, al seu si, la veu profètica que alerta dels desplaçaments de la sacralitat. La veu profètica ha d’alertar del risc d’adorar la creatura enlloc del Creador.

Tots coneixem la gran facilitat de posar el Cor en els béns materials. Fàcilment hi cerquem la nostra seguretat. El profeta, amb el seu crit, redreça l’opció incorrecta. La seva intuïció revela els dubtes del Cor i les seves parts més vulnerables. Amb vigor s’adreça al Cor humà i li mostra quin és el seu veritable Centre, el Torrent del qual la seva vida es nodreix. De fet, obrir-se a la inefabilitat del Misteri és un pas de despullament que no sempre sabem fer o bé que no volem fer. La nostra minsa confiança necessita seguretats més tangibles. No és fàcil, a la nostra complexió interna, assumir l’experiència del risc. I Déu, amb la seva Transcendència, és una experiència de risc. Tenir el Cor centrat en el veritable Centre permet veure els esdeveniments com a referents orientats a l’únic Referent. Quan el Cor és lluminós, és net d’interessos malèvols i  reconeix en tot la presència Creadora, l’origen Creador.  

Massa sovint el diner i el poder no tenen aquest esguard net. El seu mirar és un esguard opac que lleva a la vida l’esclat que li dóna vida. Llavors s’acompleix la dita antiga: “ un cec mai no pot guiar un altre cec”. Mirar-ho tot amb un mirar agraït i respectuós és un treball que cal fer tant a nivell individual com a nivell col·lectiu. Recuperar el valor de la humilitat és una tasca molt important per a poder establir els vincles correctes amb la Natura. Una mirada altiva sempre migra la nostra noblesa i aquest orgull emmascara els vincles amb la Natura i amb les persones. Hem de transmetre valors que ajudin a millorar l’entorn i les relacions personals. Llavors sabrem contemplar-ho tot amb una mirada que es deixa mirar per l’objecte de la nostra contemplació. Llavors tot serà camí vers una plena immanència i vers la transcendència anhelada. Mentre no fem aquest treball interior de suplantar l’arrogància per la humilitat, l’explotació de qualsevol mena per un servei desinteressat, el colonialisme anihilador per una disponibilitat generosa a favor dels altres, les armes pel diàleg i el respecte, difícilment transformarem l’entorn i millorarem les relacions entre nosaltres. L’anhel constant que tot canviï només és realitza si cada un de nosaltres abraça de tot Cor aquest canvi dintre seu. Sense aquest camí de canvi intern, sincer i compromès en cada un de nosaltres, no arribarà mai el canvi extern que tots volem per a tothom i per a tot.

 La Creació té el seu origen en Déu. Per tant parla d’Ell i duu cap a Ell. Aquest missatge que és tan senzill sovint es fa força difícil d’entendre i de transmetre. La Creació és un immens finestral que, tant com ens aboca al Misteri de Déu, l’evoca constantment. Tots hauríem de poder gaudir, al llarg de la vida, d’un paratge verge, d’un riu no contaminat, d’un mar salvatge, d’un cel sense fums, d’una nit sense contaminació lumínica, d’un indret on regna el silenci, d’un bosc que no ha estat mai talat. Encara que la nostra civilització s’allunya cada cop més d’aquest marc òptim la nostra essència més genuïna continua guardant-ne la memòria. Tard o d’hora s’ha de recuperar el vincle amb la Vida, amb la Creació, amb l’Univers. Perdre aquest nexe d’unió amb cada una d’aquestes realitats pot generar molts tipus de desgavells. Es fa molt evident la necessitat d’aturar aquest procés involutiu que condueix a viure pitjor quan la nostra responsabilitat consisteix a crear un món on es visqui millor. Hem de ser molt conscients que tots formem part d’aquest Univers, d’aquesta Creació i que som fills de la Vida. Tots hauríem de ser, allà on som, una cèl·lula regeneradora.

Tu has viscut com a eremita ?

Més que viure com a eremita vaig viure vint anys al Pirineu formant part d’un veïnatge molt estimat. De fet, formar part del veïnatge d’Asnurri (Alt Urgell) era allò que estimava viure. Cert que, el dia a dia, m’oferia espais molt amples de silenci i de solitud. Sobretot a la tardor i l’hivern.  Aquestes dues estacions, en aquell clima d’alta muntanya, són un temps molt propici per a viure cap endins: sigui vers l’interior d’un mateix o formant vida familiar. Això queda molt ben plasmat amb la vida que es fa en l’espai que esdevé el centre neuràlgic de la casa en aquell període de l’any: la cuina. Sí, la vida, al llarg d’aquest temps de fred i de foscor s’organitza al voltant del foc. En aquest indret calent hi viu tothom la major part del dia.

Aquest fet ancestral regeix més de la meitat del seu calendari. Trobar en un marc tan sobri un ritme tan ric de recolliment fou la meva gran descoberta i l’ajut que cercava per a viure un temps fort de vida interior i també un temps prou ample per crear lligams veïnals. El ritme anual tenia, bàsicament, dos grans moments: un temps curt on tot passava a fora, i un temps molt més ample on tot passava cap endins. Participar plenament  d’aquest ritme creat per la foscor i pel fred va marcar, en tots els sentits, la meva vida i aquest caient natural pel silenci i pel recolliment. Aquests dos cicles tan explícits i contrastats infonen caràcter a la gent d’aquestes contrades. Pel fet de participar, plenament, d’aquests dos eixos vitals tota la meva vida va fer un tomb molt important. Allí no tenia sentit un plantejament anacorètic.

El ritme de cada dia, en si mateix, ja ho configurava tot: el silenci, el recolliment, la relació amb els altres i la relació amb l’entorn. No calia establir la norma perquè la vida de cada dia era ja el ritme que estimava viure. Ser conscient d’aquest privilegi i participar-ne fou una vivència molt equilibrant i enriquidora: un temps cap endins i un temps cap enfora. De fet, què més podia anhelar? Aquest ritme binari, forma part del nostre ritme vital: inspirem i expirem seguint el ritme del cor que es contrau i es distén. Per tant aquest ritme vital marca el ritme espiritual. Entendre-ho va descloure un esguard que sabia mirar endins i sabia mirar enfora. I tot viscut sense feixuguesa ni enyorances.

Trobar el propi ritme seguint les roderes de la Natura és molt alliçonador. Tot passava en el medi en el qual vivia, em movia, i amb el qual em relacionava. En el seu si tot sorgia sense esforç, tot tenia el seu moment. No calia cercar res perquè tot arribava al seu moment: el recolliment i l’expansió, la festa i la solitud, el silenci i el diàleg. Això és el que vaig aprendre vivint en un indret en el qual la Natura esdevé la mesura de tot. És el gran llegat d’aquests llocs humils. És la riquesa d’aquests fogars senzills. És la grandesa de la gent que neix, viu i mor al si d’aquestes valls que no fan enrenou. Qui s’hi acull ha d’acollir que tot s’ha d’aprendre de bell nou. El temps, en aquests senzills hàbitats, té una altra densitat i les relacions humanes també. Allí, qui viu atent, veu florir amb vivor la dimensió humana i la dimensió espiritual. L’una de bracet amb l’altra. Qui s’hi arrecera amb un Cor ben deseixit aprèn a viure diferentment.   

De fet, sense cercar-ho, tot duu al gran aprenentatge: trobar-se a si mateix tot trobant l’entorn, els altres i el Nervi de fons de la vida. Viure al si de la Natura és com viure al costat de la Saviesa: tot s’aprèn per proximitat, per participació. Vivint oberts a la Natura, aprenem valors que transformen la vida humanitzant-la i dignificant-la. Per la força del paisatge i per la familiaritat que hi estableixes esdevens un ésser silenciós i contemplatiu. La Natura, tant com ho configura tot, es configura a si mateixa configurant cada cosa i aquells que s’hi arreceren.    

Per tant, vas optar per una vida contemplativa i mística?

Vaig optar, senzillament, per viure com la gent que viu allí des de sempre. Sense cap més pretensió. L’opció era molt concreta: ser-hi com ells hi són des de segles i aprendre del seu arrelament. Això volia dir créixer endins i créixer enfora, és a dir, créixer humanament i créixer espiritualment. Créixer era el propòsit explícit i implícit en aquella voluntat de canvi. Créixer és l’impuls que em fa viure, avui, amb un esperit de totalitat. En mi naixia l’anhel de descobrir el batec de la Natura, el batec de l’Univers, el batec d’una humanitat de la qual sóc partícip i part constituent. La intuïció em duia a viure molt atent. Atent per a saber acollir el canvi que fluïa silenciosament en un procés aparentment estable. Sí, aparentment res no canviava i en canvi tot era nou per a mi.

 El repte era entrar en el ritme de la Natura i trobar, en el seu cicle, l’equilibri entre temps i espai. Viure obrint-me a aquesta harmonia fou tot un privilegi i un gran benefici. A poc a poc, tot s’anava enllaçant i allò que, al principi era costós, amb la constància esdevingué familiar. La peça clau per fer possible allò que no era pas fàcil fou la paciència, la humilitat, la gratuïtat, el no tenir pressa per a res, el no esperar res en concret d’aquella opció de vida. Sí, el secret era sempre el mateix: viure-ho tot amb una actitud acollidora.

 L’únic objectiu formal era viure d’acord amb el ritme de la Natura.  Aquí rau i arrela el principi de canvi: deixar-se modular pel ritme de les estacions, pel cicle anual. El món modern imposa un ritme que s’allunya, precisament, d’aquest creixement natural. Créixer, vol dir créixer íntegrament, és a dir, que el nostre viure integra tot el que som: un cos, un esperit, una raó, uns sentiments, una vida en procés. Aquestes realitats no es poden separar perquè cap no n’exclou cap. Són un tot que forma una realitat indivisible. I aquest tot som nosaltres mateixos. Aquesta era la mística, l’espiritualitat que volia aprendre vivint al lloc en el qual vaig decidir de viure.

Vas aconseguir de viure el teu propòsit?   

La totalitat no s’abraça mai. A cada moment es viu la seva petita totalitat. I la Vida és la suma de totes les possibles totalitats. La totalitat absoluta no existeix. Existeixen totalitats concretes, puntuals: avui és una, demà una altra. La vida és Vida quan acompleix a cada moment la seva petita o gran totalitat. No cal que sigui gran perquè sigui important. Ni tampoc no ens ha de preocupar si és humil.

 El que realment és important és que, a cada moment, sigui el fruit de tot el que som. Un no creix una vegada per sempre. Un creix a poc a poc, pas a pas, dia rere dia. La vida és sempre expansió, i expansió vol dir descobrir realitats noves a cada moment. Realitats que s’han d’integrar sense por de perdre res. La mirada interior ha de trobar el lloc de cada cosa a cada moment. La novetat, que no sempre va d’acord amb les nostres perspectives, per la seva innovació pot desvetllar de tot. Pot desvetllar goig o pot desvetllar pena; pot desvetllar pau o pot desvetllar neguit; pot desvetllar agraïment o pot desvetllar repulsió. La novetat, com a àmbit que no controlem, sempre pot generar un cert desgast emocional. La novetat posa en evidència que la Vida no és mai una realitat estàtica, monolítica, sinó dinàmica i canviant.           

Els budistes parlen del despertar interior..., d’aquell despertar que genera comunió amb tothom i amb l’entorn i infon serenor. Tu hi creus ?

La serenor interior és una realitat que s’adquireix cada dia i a cada moment. Tots vivim en un procés continuat de desvetllament. L’experiència ensenya que el despertar està fet de petits i múltiples desvetllaments. I tots apunten sempre vers el proper desvetllament que, en un algun moment, pot ser el darrer: el despertar de la Mort. Cada despertar és diferent per a tothom, tot i que tots tenen quelcom en comú: prendre consciència de la pròpia realitat, dels propis límits, de la pròpia vulnerabilitat, de la pròpia finitud. Al llarg de la vida vivim moments en els quals es plasmen grans intuïcions. Però la vida continua i un no pot romandre estàtic davant de la intuïció. Siguin bones, siguin sinistres, les intuïcions no poden desvincular-nos de la quotidianitat.

Les intuïcions han d’ajudar-nos a viure la Vida, a fer millor el camí de la Vida. I fer millor el camí de la Vida vol dir viure a cada moment allò que la Vida ens posa al davant. Al llarg del recorregut existencial apareixen molts indicadors i no tots diuen el mateix malgrat que tots assenyalen el mateix final. Aquests indicadors no els posem nosaltres. Aquests indicadors els posa la Vida per a nosaltres. Els posa no per quedar-nos palplantats al seu costat, sinó per obrir-nos camí, per esperonar-nos a seguir endavant. Altrament com podríem atènyer el nostre destí? Des del mateix moment del nostre engendrament, fins al moment del darrer alè, vivim un canvi constant. Aquesta veritat universal, espigolada aquí i allà, cal saber-la transmetre a cada moment de la història perquè tothom tingui a mà la informació que li cal per a viure en plenitud tots els moments que li toca viure. Cada nou moment és un nou repte perquè és un nou començar... Res, en la Vida, no és estàtic. Tot és dinàmic des de l’inici. I la Vida comença de nou cada dia.

A una persona que vol viure la Natura en plenitud que li aconsellaries ?

Primer de tot: mirar-la amablement. En segon lloc: atansar-s’hi amb respecte. En tercer lloc: estimar-la. En quart lloc: donar-se temps per familiaritzar-s’hi. En cinquè lloc: no hi vagis mai amb presses. Tot això només són petites orientacions per a arribar a allò que és molt més important: un trobament íntim i personal al seu si. Cal temps per retrobar el vincle que hem perdut amb la Natura. La vivim massa de lluny i amb massa neguit. La coneixem quan la vivim des del seu ritme. I el ritme el posa sempre la Natura, no pas nosaltres. Nosaltres som els seus convidats; ella, la qui convida. La primera dificultat que assetja l’anhel d’endinsar-nos-hi és sempre la mateixa: no tinc temps! El temps! la gran riquesa de la Natura i la nostra gran pobresa. Aquesta és la gran mancança de la nostra cultura contemporània.

 La Natura, com les persones, les coneixem des de la intimitat. Qui vol viure la Natura s’hi ha de submergir íntimament. Hi ha de desaparèixer. Ha d’abraçar el seu ritme. Descobrir el tempo de la Natura és molt important per a retrobar el tempo personal oblidat. Malgrat tots els canvis que la societat ha viscut i viu, un arbre continua creixent com ho feia fa més de mil anys. Malgrat totes les exploracions de l’espai el sol continua brillant com sempre. Les persones canviem de lloc, les muntanyes, en canvi, arrelen en el paisatge.

Avui qui vol viure l’encant de la nit ha de buscar un indret no contaminat pel nostre devessall de llum. Qui vol viure la immensitat del silenci s’ha d’endinsar en paratges solitaris. Qui vol un glop d’aigua cristal·lina ha de fer camí cap allà on brolla nítida. La modernitat malmet, per manca d’una reflexió profunda, la riquesa i l’encant de la Natura. L’ús indegut dels seus elements pot ser el principi d’un final innecessari. Preguntem-nos  sincerament: vivim referits a la Natura i respectem els seus grans valors? 

L’home modern, amb tot el seu coneixement, no pot ser un maltractador de la Natura. La seva missió és preservar-la i respectar-la perquè la Vida hi tingui continuïtat. L’educació no pot menystenir el contacte directe amb la Natura. El nivell cultural i espiritual d’un poble es podria mesurar per l’estima i pel respecte per la Natura.

Tocar els elements de la Natura és un bon mitjà per a viure-la?

Les persones fàcilment ens observem, però no ens toquem. Ens mirem, ens escoltem, però no establim contacte físic. Apropar-se a l’altre per mitjà d’un gest afectiu és obrir amb ell una nova comunicació. És anar més enllà del llenguatge convencional. Per sort vaig néixer en un entorn molt familiar en el qual el tacte i el contacte eren elements gairebé constitutius. Em van permetre de conèixer l’entorn i les persones d’una manera molt directa i agradable. Sí, des de petit vaig aprendre la importància del gest per establir ponts de proximitat.

 El coneixement de l’altre i de l’entorn no pot ser un fet només empíric. El coneixement de l’altre i de l’entorn és bàsicament una experiència afectiva. Altrament el que fem és establir relacions impersonals, distants i convencionals. Només cal veure la importància del tacte i del contacte en un invident. També per als infants el contacte físic és bàsic, perquè és vital. Aquesta veritat ningú no l’hauria d’oblidar mai. Però això no és ben bé així. Massa sovint, així que ens fem grans, les nostres relacions són com si visquéssim dins d’uns escafandres.

Descuidar el llenguatge emocional és anul·lar l’autèntica comunicació. Els ponts que necessitem establir, per a viure una relació que ajudi a créixer humanament i espiritualment, no poden ser només racionals. Les relacions, perquè siguin plenes, han de superar la por de les emocions. Les relacions virtuals poden facilitar una certa informació, però no aquella profunditat, ni aquella força que neixen quan dues persones es miren als ulls. La comunicació virtual no crea empatia ni ofereix un coneixement real de l’altre. La distància física i emocional tendeix a l’aïllament i a esmorteir els sentiments. El tracte personal i proper crea aquella capacitat d’escoltar i de compartir que humanitza. La família és, precisament, un organisme viu, i un espai d’aprenentatge emocional, perquè manté viva la relació entre els seus membres. Minvar el contacte més elemental és desmembrar les relacions i condemnar-les al fracàs. La por a les emocions és la mort de la comunicació espontània i sincera. No n’hi ha prou de viure junts, juxtaposats. Som un teixit emocional molt important que només vivim si ens obrim a la tendresa. Qui malviu amb si mateix malviu amb els altres.

Fer exercici físic, pot ésser un mitjà per viure la Natura ?

Moure’s per la Natura és un gran portal per entrar-hi en contacte. Penso en tota la gent que hi va a córrer, a caminar, a passejar, a fer exercici físic. Penso en els qui van a la muntanya per respirar un aire no tan contaminat, per sortir del brogit eixordador, per retrobar quietud i silenci. Penso en aquelles persones que van a la Natura per practicar alpinisme, escalada, esquí, piragüisme, ciclisme o hípica. Penso en tots els qui van a passejar per la vora del mar al captard, o a la matinada, o de nit per escoltar el seu bramul.

 Penso en les persones que van al bosc per pensar, per llegir, per meditar o escriure els seus pensaments i les seves vivències, per parlar tranquil·lament amb algú. Penso en els qui van a la Natura per dormir sota els estels, per contemplar una posta de sol o l’inici del nou dia. Penso en tantes persones que cerquen els paratges naturals per fer un camí d’interiorització i de contemplació tot sadollant-se de la Bellesa inherent al paisatge. Penso en els qui van a la muntanya, al camp o al bosc per gaudir de la seva flora, per escoltar els ocells. La Natura és un espai tan ric i tan ample que tothom s’hi pot adreçar d’acord amb les seves prioritats. La Natura ens espera per alleugerir la nostra rutina. És una veu assenyada que convida a millorar el nostre ritme de vida. La Natura és un espai íntim que facilita la capacitat d’admirar, de badar, d’entrar en comunió amb ella, amb els altres, amb la dimensió transcendent de la Vida.     

Sempre ens hem de preguntar si allò que fem ens aporta allò que cerquem. Aquesta màxima, la podem aplicar a moltes altres coses. Avui, per sort de tots, sabem que el nostre pols vital ha de bategar escoltant el Cor de la Creació i que no podem viure desvinculats de la Natura. Hem de forjar vincles que ens uneixin entre nosaltres. Hem de crear lligams que ens lliguin a la Creació. Hem d’obrir-nos a aquella consciència que fa viure com a fills de Déu. Aquesta filiació, si arrela ben endins, és llevat de comunió fraterna entre tots. Avui coneixem la força i la necessitat d’estimar-nos, i d’estimar els elements constituents de la Creació, perquè sabem que l’amor ens configura de ple i la seva absència ens desfigura del tot.