Natura i cristianisme, tot conversant amb Maria Teresa Batallé

Maria Teresa Batallé és monja benedictina i viu des de fa quaranta anys al Santuari de Puiggraciós.

Com viu una monja la natura ?

Només puc parlar-te de la meva experiència personal. Abans estava en un monestir de la ciutat de Barcelona i en ser cridada per venir a Puiggraciós em va entusiasmar molt la idea. Ara bé, cada vegada que em trobava un petit animaló caminant m’espantava i per tant, em trobava molt lluny de la natura, tot i que els arbres m’encantaven. Amb el temps la  natura ha passat a ser una part molt important de la meva vida. He gaudit molt d’aquest entorn on visc i n’he donat sempre gràcies a Déu: de les sortides de sol, dels arbres, dels camins, dels cingles... He caminat i caminat per aquestes muntanyes i he pensat: “Senyor, sembla que tot aquest món sigui per mi”

En la vida quotidiana de la comunitat de Puiggraciós, com pots viure la natura ?

D’una part hi ha el fet que en moltes ocasions hi he fet les meves pregàries. Aquesta situació ha significat estar amb el Senyor i amb mi mateixa. He gaudit molt de les sortides i les postes de sol que des de la talaia de Puiggraciós són una meravella. Quan veus que el dia neix de nou el cor s’eixampla. De tant en tant tenim un dia de desert, que vol dir que fem un tall a la quotidianitat. Pots aixecar-te a l’hora que vols i sortir a caminar cingles amunt amb la meva motxilla, els meus llibres, la meva bíblia... i quan trobo un racó que m’agrada allà em quedo i des d’aquell indret faig la meva pregària. Aquest dia va molt bé perquè trenca la monotonia quotidiana.

Tenen alguna particularitat aquests espais que esculls per pregar ?

Primer, trobar-m’hi còmoda per tal de poder contemplar, escoltar, gaudir... i en segon lloc que hi hagi una bona vista. A mi m’agrada la muntanya i els horitzons que t’ofereix. A vegades, fins i tot he patit algun ensurt caminant pels cingles. En una ocasió vaig quedar penjada, però vaig poder tornar enrere i aquest fet m’ha portat a anar més en compte.

Vas viure el foc del 1994 ?

Si. Van ser uns dies tristos. En el primer moment vaig veure una enorme columna de fum i vaig avisar la resta de germanes, vam sortir totes i amb el cotxe ens vam enfilar fins al coll Tripeta per veure què passava. Tot just arribar a dalt del cingle i van adonar-nos que el foc era molt a prop. Van baixar ràpidament i en aquest descens van patir al observar com algunes branques i pinyes de pins enceses passaven per damunt nostre ja que feia molt vent. Un cop fórem al santuari,  veiérem molt gent, però tot seguit ens indicaren que calia marxar de seguida. Vaig entrar a la meva habitació i, encara no ser perquè, vaig endur-me la flauta i res més. Unes altres persones van agafar la mare de Déu i la van pujar en un cotxe i tots plegats vam baixar cap al poble. Al cap de trenta minuts el santuari estava envoltat de foc i la gent del poble deia: el santuari s’ha cremat !

A la tarda tornàrem a pujar i tot l’entorn era negre però la casa estava perfecta. Al dia següent, encara vam trobar el gat viu dins la casa. Només es va cremar el marc de fusta d’una de les finestres de les golfes. Res més. Ara bé a l’entorn la desolació era total, tot negre, un silenci... El tercer dia després del foc, tot passejant per la muntanya, a vegades, el peu s’ensorrava ja que el foc negre seguia actuant, és a dir, que la muntanya encara anava cremant per sota. Pensàvem: no veure’m mai més el verd !

Al cap d’un cert temps va produir-se un esclat de rebrots i de nous brots, alguns dels quals treien flors. En alguns indrets van crear-se veritables catifes de margarides o violetes. I vam pensar: Això és un regal !

Com a creient com ho vas viure ?

El senyor sap el perquè, però penso que darrera aquests fets, com d’altres, hi ha les persones. Jo a Déu no l’hi poso en aquests fets, com les inundacions de la tardor següent. Els responsables som nosaltres.

Hi ha algun text o autor que t’hagi ajudat a viure la natura en plenitud ?

A mi m’agraden les poesies de Joan Maragall. També em va agradar llegir Theilard de Chardin. Ara penso: Maria Teresa ja has llegit prou, ara gaudeix !

I els Salms ?

Els Salms és el llibre que m’agrada més de la Bíblia perquè expressa de forma poètica la història d’un poble. Els salms per mi són un punt de referència. El Salm primer com pots veure ja ens parla de natura:

Estima de cor la llei del Senyor,

la repassa meditant-la nit i dia.

Serà com un arbre que arrela vora l’aigua,

dóna fruit quan n’és el temps,

i mai no es marceix el seu fullatge,

duu a bon terme tot el que emprèn.

Com vius els arbres ?

Aquí mateix tenim una alzina, que és un arbre que m’agrada molt, que fa ombra i que pren una forma particular. Sota seu hi havia unes pedres i uns voluntaris van fer-ne un banc i ara podem seure sota seu i ens sentim acollits.

Un dia vam anar a fer exercicis espirituals  a Campelles i vaig trobar un espai sota un pi roig. Hi anava cada dia i vaig establir-hi una conversa, talment com si fos un amic. Jo anava reflexionant i pensant i ell també em parlava de les seves branques verdes i de les seques. Es pot dir que em sentia escoltada i, a la vegada, l’escoltava a ell.

També m’agraden molt els roures pel color de les seves fulles. El trobo un arbre ferm.

M’agrada veure els arbres i si en trobo algun que m’agrada m’hi repenjo bé en el seu tronc. Em sento recolzada.

Tu creus que es poden venerar els arbres ?

Jo crec que el que cal és estimar-los. Si els estimes deixes que siguin ells.  Per exemple davant de casa tenim una alba que el foc la va mig cremar, però encara resisteix i a mi m’agrada molt. Aquest arbre m’ha  parlat molt.

En un altre ordre de coses, aquests dies s’acosta al santuari una guineu i l’hi donem les sobres i es pot dir que ens hem fet amigues de la guineu. Saps que maca és !

Quins consell donaries a altres persones per viure en plenitud la natura ?

Doncs que, primer de tot, cal caminar-hi i passejar-hi lentament per observar-la i viure-la. D’aquesta manera aconseguiràs escoltar-la i que et parli. Aquesta comunicació només s’aconsegueix en silenci amb tu mateix, és a dir, cal apagar tots el sorolls i pensaments que hi ha dins teu i tot segit deixar-te endur per la natura i per tant escoltar-la.

Cal  tancar el ulls i deixar que les vibracions de l’entorn entrin dins teu. Això que sembla tant senzill, de fet, només s’hi arriba amb el temps i, a vegades, amb el pas dels anys. Recordo els primeres vegades que m’asseia en una pedra i pensava: mira està brut l’entorn, hi ha formigues... Però, poc a poc, el silenci va deixar de molestar-me i vaig començar a comunicar-me amb el medi que m’envoltava. Per exemple, un dia ennuvolat caminava pels cingles i vaig pensar:” Senyor, perquè no obres una clariana i em permets veure la teva llum” i al cap d’una estona va sortir el sol per un moment. D’aquestes situacions te’n podria dir moltes altres.

Per tant, quan passejo em sento acompanyada i a vegades caminant per dalt dels cingles em sento la mestressa de tot. En el fons, som imatge de Déu. Sempre penso en Jesús que es va fer persona, com un de nosaltres. A partir del que sóc jo em vaig cristificant. Per tant, em sento filla de Déu, estimada, acollida... A partir d’aquesta realitat intento assemblar-me a Déu. És un misteri!

Caminant entre boscos i muntanyes em sento un més i en comunió amb l’entorn, i aquesta realitat m’obre nous horitzons de vida.