Aquest dissabte he format part -des de Terrassa- d’una caminada-peregrinatge que anava de Mataró a Montserrat. Des de fa 25 anys en Jaume i els amics que el volen acompanyar van des de casa seva- a Mataró- fins al monestir de Montserrat a fer un petó a la Moreneta, donar gràcies i, si convé, fer-li alguna demanda. Ho fan per mantenir una prometença que ell mateix va fer fa 25 anys.
 |
| Caminant vers Montserrat |
|
Fer una llarga caminada et permet conversar amb els amics que fa poc o molt que no veies, conèixer noves persones i gaudir de moments de solitud. Caminar sol em permet observar i reflexionar vers l’ús que fem del territori i de l’estat i característiques de la natura, sobretot, de la vegetació, també em permet relacionar el camí amb la vida mateixa ja que el camí, a vegades és pla, en altres ocasions és molt costerut i en d’altres és perdedor. En aquest camí de solitud els arbres sempre s’esdevenen uns bons companys de viatge ja que m’expliquen les seves vicissituds. M’entristeixo quan observo un arbre molt envellit, mig cremat o mutilat. M’alegro davant de la vitalitat primaveral de les alzines i pins o de les noves fulles dels aurons i albes. M’il·lusiono al veure els nous plançons de pins i alzines que s’obren pas enmig de la brolla plena de colors i olors. Els arbres també em mostren la seva simbologia. Per exemple les alzines i roures em demostren la seva força i resistència. Els xipresos la seva espiritualitat que es veu reforçada al gaudir darrera seu del perfil de la muntanya de Montserrat. En definitiva caminant sol pel camí de Montserrat mai m’he sentit ni perdut ni sol ja que els arbres m’instruïen i sabia que els amics eren un parell de minuts davant meu.
 |
| La força d'un roure creixen en un marge sempre impressiona |
|
 |
| L'espiritualitat dels xipresos es veu reforçada amb el perfil de la muntanya de Montserrat |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada