dissabte, 20 de novembre de 2010

Sant Francesc d’Assís i els arbres

Sant Francesc d’Assís, anomenat el pobrissó, és una de les figures més emotives del cristianisme ja que va promoure la pobresa i l’estima al proïsme i a totes les criatures de la creació. També és un personatge de gran riquesa humana, respectat per creients i no creients i que desperta l’interès de molts col·lectius, com els poetes o els ecologistes que el veuen com un enamorat i defensor de la natura. Les seves biografies o les Floretes són plenes de corprenedors relats de perfecte comunió entre els éssers vius i el sant. Les floretes, que s’han traduït a totes les llengües del món- a Catalunya tenim una esplèndida traducció de Josep Carner -,  tenen un missatge planer i ingenu i són el testament espiritual del franciscanisme.
A continuació repassarem, breument, quines van ser les relacions del sant amb els boscos, els arbres i la natura. Per sant Francesc l’oració ocupava un lloc preferent en la seva vida i el bosc s’esdevé l’ indret ideal per comunicar-se amb Déu i, en conseqüència, el sant es converteix en un amant de la vida eremítica. Sant Bonaventura va ser un dels biògrafs  i del seu text em presentem dos exemples vers l’ utilització del bosc com espai d’oració. El primer ens diu: “la contemplació constituïa per ell un goig: es veia convertit en un ciutadà del cel,..,quan pregava en companyia dels seus germans, evitava per complet qualsevol fressa com la tos, els gemecs, sospirs, o altres manifestacions externes. I ho feia perquè estimava el secret i el silenci ”i el segon ens relata que: “Quan estava sol, Francesc interrompia amb els seus gemecs el silenci dels boscos, regava el terra de llàgrimes, amb les mans es colpia el pit i, com si hagués trobat un santuari discret i ocult, parlava amb Déu”. Per aquest motiu els espais franciscans més autèntics són els camins que transcorren pels alzinars o rouredes ja que són els boscos predominants de l’àrea on va viure el sant.
El bosc de les Estunes al Pla de l'Estany és, al meu entendre, un  espais franciscà ja que és un alzinar i les esquerdes ens conecten amb el mal i, en aquest sentit cal recordar, que el sant es va veure tentat pel dimoni en més d'una ocasió.

Pel que fa als arbres en els textos sobre la vida del sant ens apareixen dues concepcions. La primera fa referència a l’aprofitament dels arbres. Tomàs de Celano en la seva biografia sobre el sant ens escriu uns fets que poden ser entesos com un senzill precedent -no oblidem que parlem del segle XIII- d’un dels principis de la silvicultura, és a dir, la persistència de la massa arbrada: “Quan els frares tallaven llenya, els prohibia arrencar l’arbre perquè pogués rebrotar”. Sant Bonaventura ens explica un altre fet similar: “També tenia costum de recomanar al germà que feia llenya per al foc que mai no tallés un arbre del tot, sinó que deixés sempre el tronc intacte”. També cal tenir present que les primeres comunitats de frares franciscans edificaven els seus convents únicament amb fusta ja que consideraven la pedra com a símbol de riquesa.
La segona concepció és la de prendre l’arbre com a símbol. Tomàs de Celano ens explica una visió del sant que pren l’arbre com a símbol: “Una nit tingué aquesta visió: tot fent camí, va veure que hi havia a la vorera un arbre robust, alt, cepat i de bellesa extraordinària, amb un tronc majestuós i enorme. Acostant-s’hi per observar, a la seva ombra, el seu encant i altura, fou de sobte elevat tan alt que tocava l’última branca, i agafant-la amb una sola mà la blincava fins a tocar a terra amb una extrema facilitat. Això és el que de veritat s’esdevingué: el senyor papa Innocenci III, l’arbre més alt  i poderós del món, s’inclina benvolent a la petició i voluntat del benaurat Francesc”. També en una de les Floretes s’utilitza l’arbre com a símbol: “contempla en una visió un arbre molt bonic, amb arrels d’or. Els seus fruits eren homes, tots framenors. Les seves branques principals estaven dividides segons el nombre de províncies de l’ordre i cada branca tenia tants frares com n’hi havia a la província que representava. D’aquesta manera va saber el nombre de tots els germans de l’ordre i de cada província, i també els noms i les edats, les condicions, els oficis, els graus, les dignitats, així com les gràcies i les culpes de tots. Veié fra Joan de Parma  a la copa de l’arbre, i en els cims de les branques que l’envoltaven aquesta branca central hi havia els ministres de totes les províncies. Després d’això va veure Jesucrist assegut en un tron gloriós de color blanc”.
Fresc del Giotto  a la basílica de Sant Francesc a Assís on s'observa el sant predicant als ocells
Pel que fa a les relacions del sant amb la natura al remarcar que Sant Francesc parlava de les espècies com a germans i germanes ja que ell és considera un més de l’obra de la creació. En un dels seus escrits més comentats- el Càntic del germà Sol- l’ésser humà és un més de la mare terra: “Lloat siguis, Senyor,per madona la mare terra, que ens nodreix i ens governa i lleva fruits i herbei i flors acolorides”. Ara bé, un dels episodis que més bé expliquen l’estreta comunió del sant amb les espècies de la natura és la predicació als ocells:“Vosaltres espereu-me ací, en el camí, i jo aniré a predicar a nos germans els ocells. I entra en el camp i comença a predicar a els ocells que eren a terra. I sobtadament els que eren al cim dels arbres vingueren prop d’ell; i tots plegats no es mogueren gens mentre sant Francesc els feia prèdica. I en acabat i tot no se n’anaven pas, fins que els dongué la seva benedicció”. La substància de la prèdica de sant Francesc fou aquesta:” Ocells, germans meus, molt obligats esteu envers Déu, el vostre creador, i sempre i en tot lloc l’heu d’alabar, perquè us ha donat el vestit doblat i triplicat,.., Altrament vosaltres mai no sembreu ni colliu; i Déu us manté i us dona les fonts i els rius per a la vostra beguda, i muntanyes i valls per al vostre recer, i els arbres acimats perquè hi feu el niu. I, per tal com no sabeu de filar ni de cosir, us vesteix a vosaltres i els vostres fills; molta d’amor, doncs, us mena el Creador, amb tant de beneficis com us fa; guardeu-vos, per això, germans meus, del pecat de la ingratitud; al contrari, cerqueu sempre de lloar Déu”. Resta clar, segons sant Francesc, que l’ésser humà no se situa al cim de la creació, sinó que és un més que tracta als altres éssers vius de germans i com a tals els parla i alliçona.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada