Enguany, a la
nostra sortida de tardor del 31 d’octubre, vam
anar a peu des de l’escola a “la
Roureda de Can Comas”. La distància de l’Escola Vall del Ges, del barri de
Montserrat de Torelló, a aquest indret és d’una hora, tot vorejant el Santuari
de Rocaprevera i en direcció a Manlleu. Es pot dir que la caminada és de punta
a punta de la vila de Torelló.
L’objectiu de l’activitat
era l’observació del paisatge, tot caminant cap a la roureda, de tot allò que
ens ofereix als nostres ulls aquesta estació tant bonica, tot i que, la tardor
no té un rostre d’inici sinó tot el contrari un rostre de final i una llum de comiat dins dels cicles de la
Natura. És a dir, tot es replega cap a la intimitat per reposar durant un llarg
període i on,dins d’aquest nucli vital, tot s’activarà per tornar a sorgir amb força cap a la
primavera. Som davant del portal d’un nou inici, doncs, perquè pugui succeir
això cal que primer morir: “La tardor
temps de mort per a Néixer a la Vida”.
A la sessió de
tutoria, pocs dies abans de la sortida, els vaig començar a parlar d’alguns
dels valors intangibles de la natura: la contemplació i el silenci tot caminant
per no perdre’ns cap detall, l’estacionalitat i les característiques de la tardor, els sentits
que hi podem posar... i des d’un primer moment ja vaig percebre el seu interès
perquè restaven tots molt atents a les meves explicacions i, també,
participatius fent preguntes i aportant coneixements. Llavors vaig pensar, anem
bé!! els interessa!!, perquè quan no interessa te n’adones que desvien les
seves mirades cap a altres coses que els atrauen més. A aquestes edats de 4t de Primària són molt
naturals ja que diuen i mostren el que pensen.
El dia mateix de
la sortida, al llarg del camí, van anar descobrint petites coses que els feien
deturar i comentar-ho, com: mira
aquestes gotes sobre aquestes fulles semblen diamants (la bellesa de la
natura), veus les teranyines glaçades entremig de les herbes del marge (on deu
ser l’aranya? també està glaçada?, es preguntaven), els colors de les fulles de
la tardor a dalt dels arbres i de les que havien caigut a terra. A aquestes
edats el silenci total és impossible practicar-lo, doncs, tenen una necessitat vital
de comunicar-ho tot.
Quan van arribar
a prop del lloc, van esmorzar, van fer l’activitat dalt del turonet i, abans de
dinar sota l’abric dels roures, van tenir l’oportunitat de poder gaudir
d’aquesta petita roureda tot contemplant-ne els arbres, jugant a fer cabanes
amb les branques i tronquets que hi trobaven per terra i observar els insectes,
sobretot la varietat d’aranyes. Al cap
de poc els vaig demanar si havien abraçat mai cap arbre, van quedar mirant-me
amb ulls molts oberts i els vaig
convidar a abraçar els roures. Tot seguit d’aquesta experiència em van comentar
que havien sentit una sensació positiva que havia recorregut el seu cos. Les
seves cares reflectien un estat d’alegria. Fins i tot, per a mi va ser una
sorpresa compartir això amb ells i elles, doncs, abans ni jo mateixa me n’havia
adonat tant de la sensació de viure la natura i apropar-t’hi. Sí, feies coses
sense donar-li aquest sentit de plenitud. Potser no n’era tant conscient com
ara que estic portant a terme aquestes petites experiències. A la tarda, i
abans de sortir d’escola, els vaig demanar què els havia semblat tot i ho
recordaven tot al detall. Les seves cares mostraven una gran satisfacció.
En definitiva,
penso que quan les coses es donen i s’expliquen des del cor, el feedback sempre
sol ser positiu perquè de ben segur que quallen i qui ho rep, més si són nens i
nenes, en restarà un record positiu. Com
diu el psicòleg americà Tobin Hart “els
nens i nenes de per si ja són espirituals i en les coses que emprenen han de
sentir seguretat i naturalitat per a poder expressar la seva espiritualitat”.
I és ben cert! De tot això n’estic molt contenta que haguem iniciat plegats
aquesta bonica experiència i que de ben segur continuarem en d’altres
situacions i sortides, perquè me’ls conec i m’ho demanaran.
