dilluns, 17 de novembre del 2014

Les alzines reclamadores

Dies enrere l’Albert Gusi va enviar-me dues fotografies de les alzines reclamadores del veïnat d’en Fares, a Fontcoberta (Pla de l’Estany) i em va encuriosir la funcionalitat d’aquests arbres, que amb el pas dels anys s’han convertit amb arbres monumentals. Un alzina reclamadora és un arbre que a partir d’unes podes molt estudiades i de l’aplicació de pesos a les branques exteriors, s’aconsegueix  una morfologia molt curiosa ja que mentre l’interior resta força aclarit des de fora l’arbre pren una forma molt arrodonida, on les branques arriben a tocar el terra i apareixen algunes finestres, és a dir, espais de la capçada més aclarits. Com que aquestes alzines creixen isolades entre camps, tenen una visualització molt majestuosa(des del 1991 estan declarades alzines monumentals).

La bellesa de l’arbre contrasta amb la seva finalitat ja que era un reclam per caçar ocells. A l’interior aclarit de l’arbre se situada el caçador que emetia sons de reclam pels ocells. Quan les aus penetraven a l’interior de la capçada de l’arbre per unes finestres que es deixaven obertes entre el fullatge i si s’aturaven en alguna de les branques interiors que estaven untades de vesc(que és un substància molt enganxosa); els ocells no podien suportar el pes del vesc enganxat als seus peus i queien a terra on el caçador només havia de collir-los.


Avui en dia aquesta pràctica ja no s’utilitza i per tant aquestes alzines són el testimoni històric d’una manera d’utilitzar l’arbre. Per aquest valor de testimoni d’un passat, l’administració forestal de la Generalitat va dur a terme,  fa uns anys, una poda per mantenir la morfologia de l’alzina reclamadora i recordar-nos el seu  passat.

dijous, 6 de novembre del 2014

Nens, nenes i roures, a càrrec d’ Anna Maria Prat

Enguany, a la nostra sortida de tardor del 31 d’octubre, vam  anar a peu des de  l’escola a “la Roureda de Can Comas”. La distància de l’Escola Vall del Ges, del barri de Montserrat de Torelló, a aquest indret és d’una hora, tot vorejant el Santuari de Rocaprevera i en direcció a Manlleu. Es pot dir que la caminada és de punta a punta de la vila de Torelló.

L’objectiu de l’activitat era l’observació del paisatge, tot caminant cap a la roureda, de tot allò que ens ofereix als nostres ulls aquesta estació tant bonica, tot i que, la tardor no té un rostre d’inici sinó tot el contrari un rostre de final i  una llum de comiat dins dels cicles de la Natura. És a dir, tot es replega cap a la intimitat per reposar durant un llarg període i on,dins d’aquest nucli vital, tot s’activarà  per tornar a sorgir amb força cap a la primavera. Som davant del portal d’un nou inici, doncs, perquè pugui succeir això cal que primer morir: “La tardor temps de mort per a Néixer a la Vida”.

A la sessió de tutoria, pocs dies abans de la sortida, els vaig començar a parlar d’alguns dels valors intangibles de la natura: la contemplació i el silenci tot caminant per no perdre’ns cap detall, l’estacionalitat i  les característiques de la tardor, els sentits que hi podem posar... i des d’un primer moment ja vaig percebre el seu interès perquè restaven tots molt atents a les meves explicacions i, també, participatius fent preguntes i aportant coneixements. Llavors vaig pensar, anem bé!! els interessa!!, perquè quan no interessa te n’adones que desvien les seves mirades cap a altres coses que els atrauen més.  A aquestes edats de 4t de Primària són molt naturals ja que diuen i mostren el que pensen.

El dia mateix de la sortida, al llarg del camí, van anar descobrint petites coses que els feien deturar i  comentar-ho, com: mira aquestes gotes sobre aquestes fulles semblen diamants (la bellesa de la natura), veus les teranyines glaçades entremig de les herbes del marge (on deu ser l’aranya? també està glaçada?, es preguntaven), els colors de les fulles de la tardor a dalt dels arbres i de les que havien caigut a terra. A aquestes edats el silenci total és impossible practicar-lo, doncs, tenen una necessitat vital de comunicar-ho tot.

Quan van arribar a prop del lloc, van esmorzar, van fer l’activitat dalt del turonet i, abans de dinar sota l’abric dels roures, van tenir l’oportunitat de poder gaudir d’aquesta petita roureda tot contemplant-ne els arbres, jugant a fer cabanes amb les branques i tronquets que hi trobaven per terra i observar els insectes, sobretot la varietat d’aranyes.  Al cap de poc els vaig demanar si havien abraçat mai cap arbre, van quedar mirant-me amb ulls molts oberts i els vaig convidar a abraçar els roures. Tot seguit d’aquesta experiència em van comentar que havien sentit una sensació positiva que havia recorregut el seu cos. Les seves cares reflectien un estat d’alegria. Fins i tot, per a mi va ser una sorpresa compartir això amb ells i elles, doncs, abans ni jo mateixa me n’havia adonat tant de la sensació de viure la natura i apropar-t’hi. Sí, feies coses sense donar-li aquest sentit de plenitud. Potser no n’era tant conscient com ara que estic portant a terme aquestes petites experiències. A la tarda, i abans de sortir d’escola, els vaig demanar què els havia semblat tot i ho recordaven tot al detall. Les seves cares mostraven una gran satisfacció.


En definitiva, penso que quan les coses es donen i s’expliquen des del cor, el feedback sempre sol ser positiu perquè de ben segur que quallen i qui ho rep, més si són nens i nenes, en restarà un record positiu.  Com diu el psicòleg americà Tobin Hart “els nens i nenes de per si ja són espirituals i en les coses que emprenen han de sentir seguretat i naturalitat per a poder expressar la seva espiritualitat”. I és ben cert! De tot això n’estic molt contenta que haguem iniciat plegats aquesta bonica experiència i que de ben segur continuarem en d’altres situacions i sortides, perquè me’ls conec i m’ho demanaran.

dilluns, 3 de novembre del 2014

La sal de la terra

Ahir vaig veure el documental: “La sal de la tierra”, dirigida per Juliano Salgado  i  Wim Wenders. És una pel·lícula que explica la vida del fotògraf brasiler Sebastiao Salgado, el qual ha dedicat la major part del seu temps  a fotografiar els més desafavorits, és a dir, els que treballen en una mina a cel obert cercant un tros d’or, els que no tenen terra i lluiten per aconseguir-la, els que viuen amb dignitat i pobresa per les muntanyes andines, els que fugen de les guerres... Per tant, Salgado ha estat,  majoritàriament, un fotògraf social. 

Un dels moments més colpidors del documental és el dedicat als moviments de refugiats que s’han produït en el continent africà al llarg de les darreres dècades. És trasbalsador  i difícil de comprendre com a finals del segle XX s’ha permès que milions de persones fugissin de la violència i en aquest camí de recerca d’un refugi segur trobessin gana, set, malalties i, en molts casos, la mort. Es fa difícil de capir tanta violència, tanta brutalitat, tanta guerra i odi i, comprovar com sempre són els més desafavorits els que en pateixen les conseqüències. Les imatges de nens malalts, desnodrits, morts... encara em colpeixen l’ànima i em fan preguntar, com al mateix Salgado, en quin món vivim ? per què és tant brutal és l’espècie humana amb ella mateixa?



Davant de tant desconsol i horror el fotògraf emmalalteix i necessita retornar a la natura com a bàlsam per la seva ànima i per aquest motiu ha dedicat el seu darrer treball fotogràfic a redescobrir la natura salvatge d’aquest planeta, començant per l’arxipèlag de les “Galápagos” i continuant per les selves tropicals humides d’Indonèsia o l’Amazònia, on també s'ha rebrobat amb altres membres de l’espècie humana que malgrat que tecnològicament viuen en el paleolític, tenen un ritme i una harmonia amb el seu entorn natural ben envejables. 

Aquest viatge personal al voltant del món per fotografiar tresors naturals i poblacions que viuen amb lentitud i respecte cap al seu entorn, s’ha acompanya amb l’explicació de  l’interessant experiència que sota la direcció de la seva dona Leia (www.institutoterra.org ) s’està portant a terme  a les terres de la finca paterna per recuperar la mata atlàntica, és a dir, per reforestar un territori convertit en pastures. Els objectius d’aquesta iniciativa, que ja porta plantats 2,5 milions d’arbres, és una de les grans lliçons del documental que el mateix Salgado explica davant la càmera: es tracta de tancar el cercle, és a dir, recuperar el paisatge que el seu avi va tenir davant seu abans de començar a obrir pastures per tal que els seus nets tornin a gaudir del cant dels ocells o del so de l’aigua dels rierols.


En definitiva, es tracta d’un documental altament recomanable que ens posa al davant els horrors que ha generat l’espècie humana i, a la vegada, ens marca com a únic camí de redempció el retorn a establir lligams emocionals amb el nostre entorn natural per tal de d’aprendre a respectar la natura i, per tant, totes les espècies que s’hi aixopluguen ja que tots som natura !!   

dimarts, 28 d’octubre del 2014

De Salgado a Margalef


Ahir llegia una entrevista al  fotògraf brasiler Sebastiao Salgado amb motiu de la seva exposició fotogràfica al Caixa Fòrum de Barcelona i de la propera estrena de la pel·lícula: “La sal de la tierra”, dirigida pel seu fill Juliano i per Wim Wenders. 

Les seves paraules sobre la necessitat de connectar-nos amb la terra: “Vaig tornar a ser planeta, el que soc, un animal com qualsevol altre” les vaig trobar necessàries i plenament encertades ja que fomenten una humilitat que molts pensadors han preconitzat i que és imprescindible per situar-nos correctament dins la natura. També em va agradar la frase: “ el viatge més impressionant que he fet durant anys no ha estat a determinats llocs, sinó a dins de mi mateix” que lliga amb l’anterior ja que el camí cap a la connexió amb l’exterior passa per un imprescindible itinerari cap al nostre interior.

Preparant uns materials per una classe vaig trobar un interessant article de Ramon Margalef, al qual fa poc hem recordat en el desè aniversari del seu traspàs. Margalef va escriure l’any 1970 un treball que va publicar a la Revista Muntanya del C.E.C. titulat: “Protecció de la natura o protecció de l’home” en el qual apareixen idees molt semblants a les de Salgado. És curiós observar el que deia el nostre eminent ecòleg sobre la protecció de la natura: “ L’eficàcia d’un moviment de protecció real de la natura va molt lligada a l’existència d’alguna mena de filosofia general respecte a la posició de l’home en la natura” i sobre el paper de l’espècie humana diu: “L’home es veu encara contraposat a la natura, assegut com un rei, explotant-la i dirigint-la, i no part de la natura. No agrada pensar que estem units en un destí comú” i, més endavant emfatitza que “Estem units al destí de tota la Terra, en un mecanisme molt complex i ple de lligams íntims

La casualitat o la causalitat m’han portat a llegir dos textos separats per 44 anys però que coincideixen en plantejar la necessitat de connectar-nos i integrar-nos en el nostre entorn disposats a estimar i respectar a la nostra germana biosfera o la nostra mare terra.

dissabte, 18 d’octubre del 2014

Gestió forestal i biodiversitat

El passat 3 d’octubre vaig tenir la fortuna d’assistir, a la Universitat de Vic, a la presentació del llibre de Jordi Camprodon: “Ecologia i conservació dels ocells forestals. Un manual de gestió de la biodiversitat en boscos catalans” , editat pel Centre Tecnològic Forestal de Catalunya i el Departament d'Agricultura de la Generalitat de Catalunya. El treball està  disponible en versió pdf al següent link : http://bit.ly/1sEe2G5.


El llibre descriu les principals espècies d’ocells que viuen als nostre boscos i analitza com han de gestionar-se les masses forestals i el paisatge per aconseguir afavorir la biodiversitat. Es tracta d’un manual dirigit tant a naturalistes com a gestors forestals, que té una clara voluntat divulgadora i clarificadora i per aquest motiu utilitza requadres de text, perfils de vegetació sobre els efectes de les intervencions forestals o dibuixos sobre les propostes de gestió forestal.

M’ha interessat, especialment, el capítol dedicat a la gestió forestal i la conservació de la biodiversitat. Dins l’apartat introductori d’aquest capítol, l’autor fa referència a l’actual i interessant debat sobre la intervenció o no intervenció en els boscos per afavorir la biodiversitat. Jordi  Camprodon reconeix que els boscos durant molt de temps han viscut o sota la destral o deixats a la seva dinàmica natural, és a dir, sotmesos als règims de pertorbacions naturals i al seu propi envelliment. Per tant, els processos naturals sense intervenció antròpica actuen al llarg del temps i l’espai de manera imprevisible. En conclusió, si volem deixar un massa forestal sota la seva dinàmica natural cal tenir present que en qualsevol moment un gran ventada o nevada pot tombar aquells grans arbres que atorgaven maduresa al bosc i obrir una clariana on començarà un procés de successió vegetal entre troncs caiguts. El resultat pot ésser poc acceptable a la percepció d’una societat urbana que vol anar al bosc madur o vell a cerca un espai bucòlic.  Tot i que l’autor emfatitza en el fet que: “les filosofies intervencionista i la no intervencionista no són mútuament excloents, sinó complementàries”, el resultat és que ell escriu un manual que explica com intervenir en el bosc per aconseguir uns efectes positius per la biodiversitat ja sigui a partir de fomentar la barreja entre els arbres caducifolis i aciculifolis o fen estades selectives que afavoreixin les espècies productores de fruit.


En definitiva som davant d’un magnífic treball amb una contundent vocació aplicativa que creu que la gestió forestal naturalística o multifuncional ben feta pot fer compatibles totes les funcions que el bosc ofereix a la societat.