divendres, 9 de setembre de 2016

L’arbre i el bosc, a càrrec d'Albert Claret



L’arbre i el bosc per extensió, com a realització més remarcable del món vegetal, és possiblement la representació més antiga i universal de la Vida. En una gran quantitat de cultures i tradicions espirituals hi és present una figura venerada de tipus arbori, des de les forests sagrades dels pobles nord-europeus anteriors a la romanització fins a la jungla venerada de molts pobles indígenes de les regions tropicals. Des d’aquesta perspectiva, el bosc és la llar predilecta dels déus i per tant la seva integritat és impertorbable. En molts casos es reverenciava una espècie particular com a màxima expressió de les qualitats genèriques de tots els arbres: l’alzina o el roure per als celtes, el freixe o el teix per als escandinaus, el til·ler per als germànics, la figuera per als hindús, el llorer i el roure per als romans, el cedre i l’acàcia per als egipcis…
The Ash Yggdrasil.Friedrich Wilhelim Heina, 1886

Per això i per la seva verticalitat estructural en moltes mitologies es parla d’un Arbre sagrat com a font de tota la vida i com a suport que dóna forma i sosté tot l’univers, un veritable eix del món (axis mundi) que uneix el món terrenal, l’inframón i el món celestial dels déus: és el cas paradigmàtic de l’immens freixe perenne Yggdrasil en les tradicions nòrdiques, que acollia al llarg de les arrels, el tronc i les branques els nou mons en què es dividia l’existència. Al Jardí de l’Edèn o Paradís de l’Antic Testament de jueus i cristians hi figuraven dos arbres centrals, l’Arbre de la Vida i l’Arbre del coneixement del bé i del mal, el fruit del qual estava prohibit per als humans. També és en presència d’un arbre o arbust que va produir-se la Revelació divina o transcendent segons molts textos fundacionals de les religions, des de les bardisses en flama a través de les quals Jahvè parlà a Moisès fins a la figuera sagrada o pipal sota la qual Siddharta Gautama va assolir la Il·luminació i va esdevenir Buda al segle III aC, motiu pel qual és una espècie molt present en temples i pagodes budistes.

En moltes tradicions l’arbre s’utilitza com a símbol totèmic de fertilitat i vida, com en la festivitat ancestral dels maigs que des de temps dels grecs i fenicis s’ha reproduït arreu d’Europa, talant grans troncs dels boscos i plantant-los davant les cases o al bell mig de la plaça del poble com a testimoni vivent de l’arribada de la primavera. Alguns pobles i civilitzacions han concentrat aquest culte en un exemplar emblemàtic que d’alguna manera actua com a centre del món i dels poders superiors. És el cas del roure Irminsul, un santuari germànic presidit per un gran arbre o pilar que Carlemany féu tallar l’any 772 per demostrar la seva superioritat, o el Roure de Thor (Donareiche) abatut per Sant Bonifaci l’any següent com a acció propagandística de la seva missió evangelitzadora dels pobles germànics occidentals. Una referència semblant és l’Arbre Sagrat, possiblement un teix, que segons ens ha arribat per les cròniques presidia fins el segle X l’entrada del Temple d’Uppsala (Suècia), un dels centres neuràlgics de l’antiga religió escandinava que servia per a la realització de sacrificis rituals i la veneració dels déus nòrdics. En l’àmbit llatí és remarcable el bosc sagrat al voltant del llac de Nemi, a Itàlia, dedicat a la deessa silvestre Diana Nemorensis, que inspirà Frazer en les seves investigacions comparades.

En temps recents i en l’Europa més secularitzada encara romanen alguns arbres i boscos als quals se’ls atribueix una presència espiritual més enllà de la seva estricta biologia. És el cas, per exemple, dels boscos sagrats d’Estònia o dels perímetres forestals mantinguts per les comunitats monàstiques a diversos punts del continent. També hi ha molts boscos considerats sagrats arreu del món, des de l’Àfrica subsahariana fins al Japó, passant per l’Índia on se n’han documentat 14.000. Exemples propers els podem trobar en l’Arbre de Gernika, un roure que simbolitza les llibertats i les lleis del País Basc i sota el qual es fa el jurament dels seus governants, el Pi de les Tres Branques que representa la unió i agermanament dels territoris de parla catalana, la Fageda d’en Jordà i molts altres boscos i arbres monumentals plens de significat per a les respectives comunitats locals.

L’arbre representa molts atributs propis del cicle còsmic, tal com el creixement, la proliferació i la regeneració. Simbolitza alhora la vida i la mort, el marciment i el refloriment característics de les espècies vegetals, en una una dualitat essencial que evidencia el caràcter cíclic i complementari dels fenòmens naturals: l’impuls vertical del tronc i l’expansió horitzontal de les branques, l’elevació celeste de la copa i l’endinsament terrestre de les arrels, la ufanor de la floració i el despreniment de la caiguda de fulles, la perdurabilitat de la fusta i l’existència efímera de la flor. Alhora, ens permet aprofundir en altres conceptes i significats com la noció d’hàbitat i aixopluc, el seu paper fonamental en la purificació de l’aire i la supervivència dels organismes vius, la producció altruista de fruit i de fusta, el pas del temps i el retorn de les estacions. Amb la seva permanència incòlume i indiferent als afers humans, l’arbre manifesta un missatge profund sobre el sentit més essencial de l’existència que és també la lliçó més sagrada de moltes tradicions de saviesa: ser ara i aquí. L’arrelament a un lloc concret no és un impediment per a la seva realització plena: es nodreix del que troba al seu abast i amb això creix i fructifica calladament. Lluita per viure però amb la humilitat més digna i exemplar. Per això els boscos desprenen solemnitat, senzillesa i harmonia, com un tot sense distinció entre les parts. Tot i així cal puntualitzar que les poblacions d’arbres i de plantes, com les humanes, estan compostes per individus diferenciats que interactuen amb dinàmiques col·lectives i comunitàries sovint molt més complexes del que estem disposats a acceptar, traspuant una poderosa intel·ligència latent i misteriosa però tanmateix perceptible per als qui s’hi acosten amb els sentits a l’aguait i l’ànima oberta. (Al respecte d’aquesta qüestió és altament recomanable la reveladora i inspiradora obra de divulgació científica Sensibilidad e inteligencia en el mundo vegetal de Stefano Mancuso i Alessandra Viola. Galaxia Gutenberg, Barcelona, 2015)
Plaça major de Lés amb l'haro de la festa de Sant Joan i nens ballant al voltant
(Juli Soler 1890-1914, Arxiu Fotogràfic del CEC)

El bosc és un recer de pau, un refugi de silenci i quietud que aclareix la ment enterbolida i que ens regala colors, olors i sons subtils, envoltant-nos en una aura densa de repòs físic i guariment espiritual. Ens posa en relació amb un gran nombre d’espècies –animals, vegetals, fongs– i ens proporciona generosament tot el necessari per a la subsistència, evidenciant la nostra dependència absoluta de l’entorn natural i desemmascarant l’amarga supèrbia de l’autoconcepte humà com a culminació de la Creació. El seu aire és un mosaic de partícules carregades de vida que ens refà a tots els nivells. Un bany de bosc fet amb plena consciència no només és terapèutic per als pulmons i el sistema respiratori; amb sort també l’esperit tornarà amarat de la pau i la saviesa que hi han acumulat els llargs mil·lennis d’humil serenor.


Fragment del treball final de Postgrau: La Pau del Bosc. Relació entre Natura i espiritualitat en els orígens i la pràctica de l'escoltisme (inèdit) Postgrau en Significats i Valors Espirituals de la Natura, Facultat de Lletres, UdG.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada