Una història particular

Fa uns mesos en Josep Maria Mallarach em feia arribar una història particular que traspua una gran estima pels arbres i que tenia com a protagonista la senyora Isabel Nuñez Salmeron. Intentaré explicar-vos-la amb la màxima cura i precisió cronològica.

La primavera del 2007 l’Ajuntament de Barcelona va donar llicència a un projecte d’edificació en un solar del carrer Arimon, situat al barri de Sarrià – Sant Gervasi de la ciutat de Barcelona. Ara bé en aquest espai hi vivien alguns arbres enmig de trastos vells als seus peus. Un d’ells era un ginjoler de dimensions notables.

Cal tenir present que el ginjoler (Zizjpun jujuba) és un arbre de conreu agrícola antiquíssim, originari del sud i est d'Àsia i que va ser cultivat per grecs, romans i àrabs, els quals el van estendre per la mediterrània i, presumiblement ,l'introduïren a la península Ibèrica. L’arbre era important pels seus fruits, que es mengen frescos o assecats, i la qualitat de la seva fusta. A Catalunya s’utilitza per fer instruments musicals com ara gralles i tenores.

Ràpidament va iniciar-se una campanya veïnal per evitar la tala del ginjoler i d’una olivera que l’acompanyava. A la primavera del 2007 s’aconseguí que l’arbre fos declarat d’interès local i es posà de manifest que és tractava d’un dels exemplars més antics d’Europa ja que va ser plantat el 1857 i sobrepassa els 12 m d’alçada.

Al llarg dels anys 2007 i 2008 es van recollir 1500 signatures per evitar la desaparició d’aquests arbres. El moviment veïnal va aconseguir que la propietària del solar desistís d’executar la construcció i, posteriorment, l’ajuntament, mitjançant una permuta, va aconseguir la propietat del solar.

En els darrers moments del canvi de mandat de l’anterior a l’actual ajuntament, els veïns encara van témer pel futur del ginjoler i per aquest motiu, la senyora Isabel va escriure una carta oberta al senyor Trias demanant que al voltant de l’arbre es construís una zona verda. Temps enrere ella ja li havia regalat un exemplar del seu llibre: “La plaza del azufaifo”[1] on s’explica la lluita veïnal per defensar l’arbre.

M’agradaria reproduir un parell de fragments de la carta oberta dirigida a Xavier Trias: “...També que si tots els arbres haurien de ser protegits, els arbres històrics i monumentals exigeixen una protecció encara més important, l'aplicació de les normes europees, que demanen un territori lliure de construcció al voltant per a la salut i manteniment d'aquests arbres. En aquests moments, unes obres amenacen el ginjoler del carrer Arimon, catalogat com l'exemplar de ginjoler més gran i important documentat a Europa. Cap centre social no justifica aquesta destrucció.

Sis plau, senyor Trias, vingui a veure el ginjoler. Faci aturar les obres. Permeti que els nostres experts independents parlin i dictaminin el que cal per protegir l'arbre. No deixi que el destrueixin”.

Lamentablement, el desembre del 2012 traspassava Isabel Nuñez Bassols, escriptora, traductora, crítica literària i amant dels arbres. Podeu llegir els seus textos en els seus llibres i en els seus blogs[2]

Finalment, l’arbre no només s’ha salvat sinó que s’ha dignificat l’espai on creix ja que al seu voltant hi ha una zona verda i als costats un equipament municipal i una mitgera decorada, recentment, pels alumnes de l’Escola Superior de Disseny i Art Llotja, al peu de la qual hi ha nombroses dites populars catalanes que fan referència al ginjoler i al seu fruit el gínjol, com per exemple: “estar més content que un gínjol”.

Totes les històries tenen personatges amagats i sorprenents, però la de la Isabel t’arriba al cor per la constància i estima cap un ésser de la creació, com és el ginjoler. Abans d’escriure la darrera versió d’aquestes ratlles vaig visitar el ginjoler del carrer Arimón per fotografiar-lo  i malgrat que encara no havia tret les fulles se’l veia content amb els seus nous veïns i d’estar en un espai obert a tots els ciutadans. Gràcies Isabel i a tots els que vau treballar per salvar un bell arbre que d’altres terres va arribar per arrelar entre nosaltres i donar-nos ombra i fruits per molts anys.

---

[1] Antoni Puigverd, en un article a La Vanguardia, del 7 de juliol de 2007 deia el següent: “Que unos vecinos intenten salvar un árbol parece un modestísimo objetivo. Pero se ha convertido en una batalla simbólica: la cruda razón económica

contra la melancolía por las pérdidas irreparables de nuestro tiempo. El árbol es

un monumental azufaifo o ginjoler, situado en un pequeño jardín del cruce

Arimon-Berlinès, perteneciente a una entrañable torrecita de aspecto menestral”

[2] isabelnunez-zbelnu.blogspot.com i articulosisabelnunez.blogspot.com