Lluny
dels punts turístics emblemàtics de Tailàndia, com Pattaya o Phuket (destins
massius d’europeus, americans i australians) els viatgers que s’endinsen en el
país tenen l’oportunitat de fer d’observadors privilegiats. Per exemple, a Ayutthaya
(al nord de Bangkok), Chiang Rai (a l’extrem septentrional) o bé Kanchanaburi
(a la meitat occidental, franquejant Myanmar) hom capta d’una manera més pura
com la gent del lloc percep la vida. És directament proporcional, no sol
fallar: com més lluny un es trobi de l’últim gra d’asfalt, més intens serà el
contacte amb la natura.
El
primer que sobte de les zones rurals és la senzillesa i la simplicitat de la
gent. Envoltats de gossos, que sovint viuen en camades al carrer, la vida
passa. Per cert, mai havia vist tal quantitat de gossos amb potes amputades.
Després d’informar-me, l’explicació resulta evident: “els curem perquè som budistes i es pregunten: I si aquest gos fos un
antic familiar meu?”. Aquest punt evidencia, doncs, que existeix un lligam
entre els homes i els animals, un respecte mutu que sobretot xoca a la ment
occidental al veure la pobresa material del lloc.
Aquesta
comunió entre home i natura es fa patent també amb els arbres. Aquests són
venerats i com en el cas dels animals del carrer, ben respectats. L’arbre és un
refugi, un lloc segur, un indret on les pors són minúscules. A més, els arbres escollits
per dipositar les ofrenes són majestuosos, imponents, amb una alçada i amplada
de tronc que demostra el seu poder sobre qualsevol altre ésser viu. És per
tant, un lloc idoni per dipositar un Buda, que es perpetuarà amb la llarga vida
de l’arbre, i del qual els humans podran gaudir-ne, de generació en generació.
Detall
del peu d’un arbre de Ayutthaya (antiga capital del país), a una hora en tren
al nord de Bangkok. Es
troba en un lloc públic, al mig d’un prat, accessible per tothom.
|
I
com reacciona l’occidental davant el símbol? Majoritàriament, amb respecte,
molt de respecte. Per una banda, per la imatge o escultura religiosa que roman
al peu de l’arbre. Però també per com d’insignificant un se sent quan aixeca el
cap amunt, intentant veure’n la capçada.
El
cap del Buda, en el temple de Wat Mahathat (Ayutthaya), protegit per les
ramificacions del propi tronc del banià. Aquest tipus d’arbre és comú en els
llocs sagrats del país.
|
Una
de les zones d'interior més concorregudes durant els caps de setmana pels
ciutadans de l'àrea metropolitana de Bangkok és Kanchanaburi. Es tracta d’una
zona on el clima és plujós i humit, sobretot a l'època del monsó. Però és
gràcies a aquest aspecte que es pot gaudir d’una natura exuberant, sobretot,
als parcs nacionals com el de Say Yok o Sri Nakarin.
Però
Kanchanaburi també és ben conegut pels amants de la història i de la
cinematografia pels terribles fets que succeïren a la Segona Guerra Mundial. Com
recull la pel·lícula “El pont sobre el
riu Kwai”, milers de presoners de guerra, tailandesos i birmans capturats
pels japonesos foren esclavitzats, molts fins la mort. L'objectiu era la
construcció d'un ferrocarril (conegut com Hell Fire Pass) que unís
Birmània amb Bangkok, que evités el risc que representava el transport marítim.
En un dels punts del recorregut on les tasques
foren més complicades i més patiren els oprimits treballadors hi ha instal·lat
un museu i una petita ruta per rememorar aquell espantós episodi del passat. I
ben be al mig del trajecte en el punt més atroç, avui un arbre immens s'aixeca
al bell mig de la trinxera. Preguntant al guia sobre la presència de l’arbre,
es va limitar a respondre allò més obvi: “sí que al principi es volgué
tallar-lo, però hagués estat una tragèdia! L'arbre ens dóna un missatge: fins i
tot en els llocs on els humans hem estat menys humans, la vida torna a néixer,
tot torna a començar”
El
respecte dels tailandesos pels éssers vius em fascina. El budisme segurament en
seria una de les causes. Personalment no em considero un individu lligat a una
religió, tot el contrari sobretot quan un està al dia de les desgràcies que
passen al món. Però davant l'actitud d'un ampli nombre de budistes, celebro que
percebin el seu patrimoni natural com quelcom que s'ha de preservar. M'encantaria
que a altres parts del món la natura també tingués el mateix valor, i que no es
pogués només quantificar en dòlars, ja que qui li assigna un preu, segur que la
infravalora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada