Tailàndia i els arbres. La visió d’un occidental. A càrrec de Jordi Pla.

Lluny dels punts turístics emblemàtics de Tailàndia, com Pattaya o Phuket (destins massius d’europeus, americans i australians) els viatgers que s’endinsen en el país tenen l’oportunitat de fer d’observadors privilegiats. Per exemple, a Ayutthaya (al nord de Bangkok), Chiang Rai (a l’extrem septentrional) o bé Kanchanaburi (a la meitat occidental, franquejant Myanmar) hom capta d’una manera més pura com la gent del lloc percep la vida. És directament proporcional, no sol fallar: com més lluny un es trobi de l’últim gra d’asfalt, més intens serà el contacte amb la natura.

El primer que sobte de les zones rurals és la senzillesa i la simplicitat de la gent. Envoltats de gossos, que sovint viuen en camades al carrer, la vida passa. Per cert, mai havia vist tal quantitat de gossos amb potes amputades. Després d’informar-me, l’explicació resulta evident: “els curem perquè som budistes i es pregunten: I si aquest gos fos un antic familiar meu?”. Aquest punt evidencia, doncs, que existeix un lligam entre els homes i els animals, un respecte mutu que sobretot xoca a la ment occidental al veure la pobresa material del lloc.

Aquesta comunió entre home i natura es fa patent també amb els arbres. Aquests són venerats i com en el cas dels animals del carrer, ben respectats. L’arbre és un refugi, un lloc segur, un indret on les pors són minúscules. A més, els arbres escollits per dipositar les ofrenes són majestuosos, imponents, amb una alçada i amplada de tronc que demostra el seu poder sobre qualsevol altre ésser viu. És per tant, un lloc idoni per dipositar un Buda, que es perpetuarà amb la llarga vida de l’arbre, i del qual els humans podran gaudir-ne, de generació en generació.

Detall del peu d’un arbre de Ayutthaya (antiga capital del país), a una hora en tren al nord de Bangkok. Es troba en un lloc públic, al mig d’un prat, accessible per tothom.

I com reacciona l’occidental davant el símbol? Majoritàriament, amb respecte, molt de respecte. Per una banda, per la imatge o escultura religiosa que roman al peu de l’arbre. Però també per com d’insignificant un se sent quan aixeca el cap amunt, intentant veure’n la capçada.

El cap del Buda, en el temple de Wat Mahathat (Ayutthaya), protegit per les ramificacions del propi tronc del banià. Aquest tipus d’arbre és comú en els llocs sagrats del país.

Una de les zones d'interior més concorregudes durant els caps de setmana pels ciutadans de l'àrea metropolitana de Bangkok és Kanchanaburi. Es tracta d’una zona on el clima és plujós i humit, sobretot a l'època del monsó. Però és gràcies a aquest aspecte que es pot gaudir d’una natura exuberant, sobretot, als parcs nacionals com el de Say Yok o Sri Nakarin.

Però Kanchanaburi també és ben conegut pels amants de la història i de la cinematografia pels terribles fets que succeïren a la Segona Guerra Mundial. Com recull la pel·lícula “El pont sobre el riu Kwai”, milers de presoners de guerra, tailandesos i birmans capturats pels japonesos foren esclavitzats, molts fins la mort. L'objectiu era la construcció d'un ferrocarril (conegut com Hell Fire Pass) que unís Birmània amb Bangkok, que evités el risc que representava el transport marítim.

 En un dels punts del recorregut on les tasques foren més complicades i més patiren els oprimits treballadors hi ha instal·lat un museu i una petita ruta per rememorar aquell espantós episodi del passat. I ben be al mig del trajecte en el punt més atroç, avui un arbre immens s'aixeca al bell mig de la trinxera. Preguntant al guia sobre la presència de l’arbre, es va limitar a respondre allò més obvi: “sí que al principi es volgué tallar-lo, però hagués estat una tragèdia! L'arbre ens dóna un missatge: fins i tot en els llocs on els humans hem estat menys humans, la vida torna a néixer, tot torna a començar”

El tram del ferrocarril corresponent al Hell Fire Pass, amb el majestuós arbre al mig del camí, amb ofrenes a l'interior de la base (sota les arrels). Milers de persones perderen la vida construint aquest punt del traçat del tren.

El respecte dels tailandesos pels éssers vius em fascina. El budisme segurament en seria una de les causes. Personalment no em considero un individu lligat a una religió, tot el contrari sobretot quan un està al dia de les desgràcies que passen al món. Però davant l'actitud d'un ampli nombre de budistes, celebro que percebin el seu patrimoni natural com quelcom que s'ha de preservar. M'encantaria que a altres parts del món la natura també tingués el mateix valor, i que no es pogués només quantificar en dòlars, ja que qui li assigna un preu, segur que la infravalora.

Arbre protegit. A la zona de Kanchanaburi especialment, però també en la resta del país, els monjos budistes protegeixen els arbres lligant-los al voltant una tela de color taronja, idèntica a la que utilitzen per vestir. Els arbres protegits que queden, normalment, a prop dels camins i la gent hi sol lligar altres peces de roba.