El budisme i els arbres

A la ciutat japonesa de Nara hi ha el temple de Todai-ji que es va acabar de construir l’any 745 i que alberga una colossal estàtua de Buda. Es considera la construcció de fusta més gran del món.

El temple de Todai-ji

Un dels fets que més em va sorprendre de la visita al temple és que al davant de la gran estàtua del Buda i flanquejant el senzill altar hi ha dos pins plantats en dos testos de grans dimensions. En aquell moment vaig recordar que  Buda va asseure’s en contemplació a l’ombra d’un pipal  o arbre de Bodhi (Ficus religiosa)  a esperar la il·luminació fa 2500 anys. Per aquest motiu el Pipal és considerat l’arbre del coneixement i de la vida ja que sota la capçada d’aquest Ficus, Buda va poder vèncer les temptacions dels dimonis i monstres - que representen les forces del mal- i rebre la il·luminació divina.

Estatua del Buda amb els pins al costat de l'altar

En aquest sentit l’arbre es converteix en vehicle de comunicació dels tres móns. Les arrels connecten amb el subterrani on hi ha les forces del mal, el tronc  simbolitza la superfície on es troba assegut Buda  i la capçada, que es dirigeix cap la volta celeste, permet  trobar el camí dels aprenentatges divins.

Cal tenir present que Buda vol dir “il·luminat” i que va ser el mon que va rebre Siddharta Gautama el qual va viure el segle V a C un cop va començar a impartir els seus ensenyaments a la Índia.

Esmentarem dues altres històries de la vida de Siddharta relacionats amb els arbres. La primera fa referència a una llegenda de quan era nen. Un dia el seu pare el va portar a la cerimònia de l’inici de la sembra dels camps. El va deixar amb les mainaderes a l’ombra d’un arbre però les noies que l’havien de cuidar el van deixar sol per anar a veure de més a prop la cerimònia. La història explica que el nen va adoptar la posició de ioga assegut i s’esmenta que va experimentar una tranquil·la felicitat. El món natural va reconèixer el potencial espiritual del jove Gautama i va decidir protegir-lo. A l’avançar el dia la força del sol i la inclinació dels seus raigs van anar canviant, però l’ombra de l’arbre on reposava va anar movent-se per tal de salvar-lo d’una insolació.

La segona història fa referència a la mort de Buda ja que quan ell va percebre que les forces l’abandonaven es va dirigir al bosc sagrat de Sala i va estirar-se entre dos arbres. Expliquen que, en el moment que la seva ànima va abandonar el cos els arbres que l’envoltaven van florir malgrat que no n’era el temps i el cos va acabar cobert de flors en ser remogudes pel vent les branques dels arbres.

Per tot plegat  no és d’estranyar que Buda digués que el bosc és un organisme únic, que és font de gran bondat ja que no demana res i, en canvi, ens ofereix alimentació i protecció. També esmentava que els boscos són els millors llocs per a la contemplació ja que dins seu podem oblidar-nos de les nostres relacions materials i endinsar-nos en l’ordre natural, fet que ens atorgarà una major quietud mental. És així que per als budistes, el bosc esdevé un espai de pau i serenitat.