L’arbre del pecat o del coneixement del bé i el mal

Possiblement una de les escenes més representades en l’art sigui l’expulsió del paradís d’Adam i Eva després de menjar la fruita prohibida. En primer lloc analitzarem el text del Gènesi i posteriorment el mite de les pomer de les pomes d’or del món clàssic i em traurem les oportunes conclusions.

Podem començar revisant que diu el Gènesi (Gn 3,1-14) i, ràpidament, ens adonarem que l’arbre situat al bell mig del paradís és anomenat l’arbre del coneixement del bé i del mal. Aquest arbre també s’esmenta com l’arbre de la serp o l’arbre del pecat ja que sota aquest arbre l’home i la dona prenen consciència del seu nou estat de nuesa no només material sinó també espiritual després d’haver tastat el fruit prohibit. Si llegiu el fragment del Gènesi us adonareu que no s’esmenta cap espècie concreta d’arbre. En canvi, quan es parla que l’home i la dona van cobrir la seva nuesa van fer-ho amb fulles de figuera. Amb el pas del temps i com que en llatí la pomera s’anomenava malus es va associar aquest arbre com a arbre del coneixement del bé i del mal i la poma com a fruita prohibida.

“La serp era el més astut de tots els animals salvatges que el Déu havia fet. Digué, a la dona:

-Així, Déu  ha dit que no mengeu dels fruits de cap arbre del jardí?

La dona li respongué:

-Podem menjar dels fruits de tots els arbres del jardí, però dels fruits de l'arbre que hi ha al mig del jardí, Déu ha dit que no en mengem ni els toquem, perquè moriríem.

 La serp replica a la dona:

-“I ca, no moriríeu pas!  Déu sap prou que el dia que en mengeu, se us obriran els ulls i seríeu com els àngels, que coneixen el bé i el mal”.

La dona, veient que el fruit de l'arbre era bo per a menjar, i feia goig de veure, i que era temptador de tenir aquell coneixement que donava gust de mirar-se’l i era temptador per adquirir el coneixement, prengué del seu fruit i en va menja. En donà   també al seu home, que en menjà amb ella. Llavors a tots dos se'ls obriren els ulls i es van adonar que anaven nus. I cosiren fulles de figuera i se'n feren faldars.

Sentiren  els passos del Déu, que es passejava pel jardí a l'aire fresc de la tarda,i l’home i la seva dona s’ amagaren  entremig dels arbres del jardí, perquè Déu no els veiés.

Però Déu cridà l'home:

-On ets?

Ell  va respondre:

-He sentit els vostres passos al jardí , he tingut por  i m'he amagat perquè vaig nu.

Li replicà:

-I qui t'ha fet saber que anaves nu? Que potser has menjat del fruit de l'arbre que jo t'havia prohibit?

L'home respongué :

-La dona que has posat al meu costat m'ha ofert el fruit de l'arbre i n'he menjat.

 Llavors Déu va dir a la dona:

-Què  has fet?

La dona va respondre:

-La serp m'ha convençut que en menges”

Ceràmica grega on apareix el pomer de les pomes d'or custodiat per la serp Ladon i vigilat per les Hesperides. A la imatge de sota observarem una pintura romàmica que explica la tamptació d'Eva per la serpent.

En el món clàssic el fruit de la pomera ha estat un dels més preuats i generador d’importants litigis i conflictes. Sobre la taula dels Déus de l’Olimp va ser llençada una poma d’or per portava la inscripció: “per a la més bella”. En veure la poma, Hera, esposa de Zeus i Atenea, la deesa de la saviesa i Afrodita, la deesa de l’amor van iniciar una baralla per la seva possessió. Zeus, pare dels déus i de les persones, va decidir que fos un mortal, Paris, qui resolgués el litigi. Malgrat els diferents oferiments que les dees van fer a Paris, aquest finalment va donar la poma d’or a Afrodita.

També podem parlar parlar del pomer de les pomes d’or el qual és també anomenat “l’arbre de la immortalitat” el qual es trobava al jardí mitològic de les Hespèrides i que estava custodiat per la serp Ladon. Aquest arbre era el regal de noces que Gea (Terra) havia fet durant l’enllaç de Zeus i Hera. Una de les imatges de la mitologia grega relacionada amb aquest arbre és l’oferiment, per una Hespèrida,  d’una poma d’or a Heracles com a recompensa per haver superat els dotze treballs.

Podem concloure i ens adonarem, fàcilment, que la utilització de la pomera com a l’arbre del pecat en la iconografia cristiana està clarament relacionada amb la imatge clàssica del pomer de les pomes d’or. Només cal tenir present que el mot clàssic prové de la paraula llatina classicus que era el mot que denominava  la primera infanteria de la legió romana, els quals eren els primers en entrar en combat. Per tant, en aquest cas com en altres primer cal cercar els orígens en el món clàssic per poder il·luminar millor les connexions i capir-ho millor.

El jardí de Giverny

Aquest estiu s’ha fet realitat un dels meus somnis: visitar, en companyia de la meva dona i els nostres amics Jaume i Maite, el jardí on va viure i treballar Claude Monet, el pare de l’impressionisme. En realitat es tracta de la casa i del jardí restaurats - que es van inaugurar el 1980- on havia viscut el pintor amb els seus. Els hereus, posteriorment, cediren casa i jardí a l’Acadèmia de Belles Arts i es creà  la Fundació Claude Monet que gestiona l’espai (www.fondations-monet.com ) i que té com a objectiu bàsic la difusió de la vida i obra del gran pintor. El complex que es visita inclou també el taller on treballava.

El jardí resta dividit en dos àmbits principals: l’espai de les flors i els arbres fruiters i l’estany envoltat d’arbres de ribera. El primer àmbit  quedà organitzat en  parterres farcits  d’una gran varietat de flors: rosers, gladiols, azalees, glicines, margarides, marcòlics... Es tracta d’un espai molt geomètric on els camins de grava estableixen una sèrie de cossos rectangulars que combinen flors i arbres fruiters als marges i als angles. Passejar per entre aquests parterres és submergir-te en un embriagador caminar ple de perfums, colors vius i amb poques ombres i molt de sol. El jardí dels estanys és tota una altra cosa: és  un lloc ple d’ombres regalades pels grans arbres de ribera que envolten els canals i els estanys. En aquest àmbit és on gaudireu d’algunes de les imatges més conegudes que el pintor va immortalitzar en els seus quadres, tals i com: el pont japonès i, especialment, els meravellosos nenúfars  nedant  sobre l’estany  els quals van generar la sèrie pictòrica de les Nympheas. La presència abundosa de l’aigua ha permès el desenvolupament d’uns arbres de ribera de dimensions espectaculars, com els salzes blancs, els freixes, els pollancres, els verns i algun til·ler perdut enmig de la frondositat.

Parterres de flors

L'estany

Un espai de gran interès per comprendre l’obra del pintor, és la casa on va viure entre el 1883 i el 1926. El primer que ens sobtarà és la gran quantitat de gravats japonesos- anomenats ukiyo-e - que retraten escenes de la vida quotidiana japonesa o paisatges del Japó rural del segle XIX magníficament plasmats  pels grans artistes del segle XIX com Hokusai i Hiroshige.  Aquesta estima pel món japonès té la seva repercussió en l’estructura del jardí de l’aigua i en gran part de l’obra pictòrica de Monet així com en la d’altres pintors com és el cas del mateix Vincent Van Gogh. En segon lloc, convé entretenir-se en el saló, el menjador i la cuina. Tres estances ben diferents, tant pel que fa als colors predominants com  a la decoració i a l’atmosfera que es respira.

El tercer espai d’interès de la visita és el taller del pintor avui reconvertit en botiga on podreu observar les reproduccions dels seus quadres i relacionar, ràpidament,  natura i art.

Visitar Giverny en un dia assolellat d’estiu és una delícia pels sentits i, a la vegada, una immersió en el  món de colors i perfums que va envoltar Claude Monet en les seves estades en aquest jardí prop del Sena i de Paris. Tanques els ulls en qualsevol dels racons del jardí i t’imagines en aquest indret el pintor davant del seu cavallet sentint la calor i gaudint de les formes que els nenúfars o les branques dels salzes i desmais generaven sobre l’aigua i si t’hi esforces un bell xic, podreu sentir la veu de la seva garrida dona que des de la finestra de la cuina que crida: Claude, a dinar !!!

La capçada d'un desmai

El jardí des de la finestra de la cuina

La Selva d’Irati a l’estiu

Aquests dies hem passejat pel Pirineu de Navarra. En concret, hem gaudit dels paisatges, eminentment forestals, de les valls del Roncal, de Salazar, d’Aezkoa i Zaraitzu. Ens hem hostatjat a la posada Sarrigarri (www.sarrigarri.com) situada al poble d’Abaurrea Baja que pertany al municipi d’Aribe. Es tracta d’un delicat allotjament que està regentat per una encantadora parella d’olotins: en Joan i la Núria.

Faig de grans dimensions

La fageda en el vessant solell

El principal motiu de la nostra visita era passejar pel bosc d’Irati. La Selva d’Irati és un dels boscos més interessants del Pirineu. Té 17.000 ha i està format, majoritàriament, per faigs i avets. Al bell mig del bosc hi ha l’embassament d’Irabia que permet una agradable passejada al seu voltant ,que es converteix en un primer tast del bosc i que  combina sàviament i en harmònica simfonia  les formes i colors dels avets i els faigs amb el fons blavíssim de l’aigua.

La fageda d'Irati a l'obaga

La fageda d’Irati a l’estiu és , tal i com hem expressat, una harmonia de verds deliciosos que ens transporta a  la cançó que Raimon va dedicar al País Basc i que titulà : “Tots els colors del verd” .  La passejada estival per aquesta fageda acabaria amb els adjectius del poeta i remetria, potser, a una visita espiritual,  a  contemplar un “temple” cobert de verdes fulles, sostingut per portentoses columnes d’un gris molt clar. De tant en tant ens topem amb singularitats solitàries:algun avet, algun faig ... de dimensions gegantines  que ens deixa bocabadats tant  pel diàmetre del seu tronc com per la seva alçada i, sobretot per l’esplèndida   capçada que els corona.

Si parlem del sotabosc de la Selva d’Irati, en podem dir que  és una catifa de fullaraca en descomposició on, puntualment, hi creixen falgueres com la Dryopteris linneana o l’Aspidium aculeatum que l’ornen i el complementen.

Alguns autors que s’han submergit en aquesta boscúria,  la qualifiquen de màgica o d’escenari de llegenda...Per exemple, la gent d’aquestes singulars terres, coneixen el senyor i la senyora dels boscos d’Irati; han estat singularitzats: són i eren el Basajuan i la Basandeva.

Ja per acabar, el millor que podeu fer si teniu la sort de visitar Irati a l’estiu es deixar-vos seduir per la delicada simfonia dels verds de la fageda i els rodals d’avetosa esperant i desitjant que us permeti recuperar el veritable ritme natural de la vida com ha fet amb nosaltres.

Sota la Figuera

Una de les grans alegries d’escriure aquest bloc és rebre els comentaris i els agraïments de les persones que el llegeixen. Dies enrere vaig escriure un text sobre els records que tenia José Saramago del seu avi i la relació que mantenia amb els arbres. La imatge d’avi i nét passant una nit sota la capçada d’una figuera ha reobert el bagul dels records d’un bon amic meu: Jordi Mas. Tot seguit us presento el text que em va enviar.


“A casa, teníem una figuera molt gran. De noi sovint hi estava enfilat. Entre dues branques que acollien el meu cos casi estirat, mirava el cel entre les fulles inquietades pel vent, i pensava. Aleshores tindria entre deu i dotze anys. M’engolia la solitud i la tristesa pels fets que em varen portar a viure a aquella casa de Mollet on no hi coneixia ningú. Els meus, es varen quedar a Badalona. Sol, els moments de nostàlgia se’m repetien sovint i l’arbre, encara que mut, sempre hi va ser. I ens vàrem fer amics. I vàrem intimar. I ara, la gran figuera físicament ja no hi és, però forma part dels meus records d’infantesa, i allà, s’hi ha quedat per sempre”.



Capçada d'una figuera de Gallecs

 Després de llegir el valor emocional que genera la figuera en aquest amic, us convido a repassar plegat les seves característiques i la seva simbologia.


La figuera és un arbre que pertany al gènere Ficus i el seu nom científic complert és Ficus carica. El Ficus carica és l'única espècie del gènere Ficus que es troba en estat silvestre a Europa. La figuera és originària de la Mediterrània oriental i de l’oest d’Àsia. De fet, en el seu nom científic Ficus carica, es fa referència a una regió de Turquia, la Cària.

La figuera és un arbre de 5 a 10 metres d'alçada, de capçada ampla, amb fulles força dividides. Floreix del febrer a l'abril i dóna lloc a la figa que és un fruit carnós, dolç i amb altes connotacions eròtiques . La figa madura durant l'agost, setembre i octubre.

La figuera és un arbre molt rústec i resistent a la secada i a la salinitat. Accepta terres calcàries i lleugerament àcides i també amb poca fondària, però els millors rendiments resulten amb sòls amb bona capacitat d'emmagatzemar aigua.

Als Països Catalans era, tradicionalment, un dels conreus principals però actualment és un conreu en regressió, malgrat que domina encara en gran part del paisatge de la Mallorca septentrional i es troben figueres arreu de la resta del territori.

Segons la mitologia clàssica La figuera estava consagrada a Demetres, la deesa de l’agricultura, i prop del seu santuari d’Euleusis hi havia un bosquet de figueres. Segons la mitologia grega Demetres va deixar l’Olimp i va baixar a la terra disfressada de vella i va ensenyar als homes i dones els secrets de l’agricultura. Fitaclos, un atenenc que va tractar la dea amb gran hospitalitat, va rebre a canvi una figuera i va ser el primer a conèixer els secrets del seu conreu.

En els textos bíblics la figuera i el seu fruit són de gran valor simbòlic i, sobretot, producte de l’ alt valor alimentici de la figa ja que té calci, potassi, ferro i fòsfor. Per tant, és molt comú associar la figuera a la fertilitat i l’abundància. Hi ha molt passatges bíblics que responen al símbol esmentat: “No us l'escolteu! Això us diu el rei d'Assíria: Feu la pau amb mi, rendiu-vos, i cada un de vosaltres podrà menjar els fruits de la seva vinya i de la seva figuera, i beure l'aigua de la seva cisterna” (1Re 5,5)i “Cadascú s'asseurà a l'ombra de la seva parra o de la seva figuera, sense por de ningú. Ha parlat el Senyor de l'univers” (Mi 4,4).

Figuera al peu del camí que porta cap a l'ermita de Gallecs

Per acabar aquesta entrada reproduirem  un poema de Josep Carner titulat: “la Figuera”

Dónes, figuera, quan l’aire rutila,

bosses de mel a l’amic i a l’estrany;

mar, casa i horta coneix i vigila

la teva soca de pell d’orifany.

Has vist Adam, fill rebel de l’argila,

l’àngel irós i el seu mal averany;

i si Jesús maleí fora vila,

Erma de fruits, la figuera d’antany,

ara, en abril, quan es gerda la brossa,

Qui ve de vèncer la mort en sa fossa

a tu decanta la mà transparent,

i verdes flames encara desnia

en cada branc que l’hivern abaltia,

oh canelobre del vell Testament !

Els boscos sagrats dels voltants de les esglésies ortodoxes d'Etiòpia a càrrec de Deli Saavedra

A mitjans del segle XIX, el 30% de la superfície d'Etiòpia estava coberta per boscos. Avui no arriba al 4%, degut a les tales fetes per conrear i per abastir-se de llenya per cuinar. Gran part del nord del país està desproveït d'arbres, si exceptuem les plantacions d'eucaliptus.

Però de vegades es troben petits boscos de vegetació natural que resisteixen enmig d'un paisatge semidesèrtic, i sovint això és perquè està prohibit talar-los. Però no els protegeix la llei, sinó la religió.

Al nord d'Etiòpia és moralment reprovable tallar els arbres que creixen al voltant de les esglésies ortodoxes, i això ha permès mantenir petits boscos que si no fos per la protecció religiosa avui dia no existirien.

El bosc de Yimrihane és un exemple espectacular. Envolta l'església del mateix nom, construïda sota una balma, a 2600 metres d'altitud. Les seves 50 hectàrees formen un bosc vell de Juniperus procera d'alçades (fins a 30 metres) que ens resulten increïbles pels que coneixem els Juniperus (ginebrons) mediterranis. El sotabosc és gairebé inexistent, degut a la poca llum que entra i a la sobrepastura. 

Interior del bosc de Yimrihane. Autor: Lluís Dantart

Panoràmica del bosc de Yimrihane

El fet de tractar-se del bosc natural més extens en molts quilòmetres a la rodona fa que moltes espècies d'aus nidifiquin o es refugiïn als seus grans arbres. Hem trobat nius de grans àguiles i diverses rapinyaires nocturnes, com el xot o el gamarús africà.

L'església i el bosc de Yimrihane es pot visitar des de la ciutat de Lalibela, fent un trajecte d'unes dues hores en 4x4 o una ruta d'unes 6 hores a peu o dalt d'un burro.

Trobareu més informació sobre la biodiversitat d'aquesta zona al llibre “The Abune Yosef Massif”, que podeu descarregar a

http://www.ub.edu/crba/publicacions/etiopia/abune.pdf

Deli Saavedra

Doctor en biologia i consultor ambiental

deli@solucionat.cat

El poblat de Yimrihane. Autor: Lluís Dantart

El mussol africà Strix woofordii

L’arbre nacional

En alguns països hi ha arbres  que tenen valor de símbol nacional. Per exemple,  a la bandera del Líban apareix la silueta del cedre del Líban ja que des del temps dels sumeris és creia que els boscos de cedres eren la llar del deu de la saviesa, a més a més, des de l’època dels fenicis la fusta de cedre era exportada ja que era més resistent a la d’altres coníferes, desprenia un agradable aroma i un cop polida presentava un aspecte molt atractiu. Al País Basc tenen el roure de Gernika símbol dels bascos i lloc on els diputats forals juren el seu càrrec. A Catalunya tenim el Pi de les tres branques. El Pi de les Tres Branques és el símbol de la unitat dels Països Catalans: Catalunya, País Valencià i Illes Balears, ja que les tres branques surten d’una única soca. Aquesta simbologia neix d’un poema de Jacint Verdaguer titulat: “El pi de les tres branques” i on es parla del somni del rei Jaume I als peus de l’arbre on es convertia en rei de Catalunya, València i Mallorca. El poema acaba dient: “preguem que sia aqueix pi / l’arbre sagrat de la pàtria”.  A partir del 1904 es va celebrar, al voltant de l’arbre, la primera diada nacionalista i encara s’hi celebra.

El pi de les tres branques al pla de Campllong (Berguedà)

A continuació reproduïm un fragment del poema de Verdaguer.

Lo Campllong té com un breç
dues serres per barana,
per coberta un bosc de pins
verds tot l'any com l'esmaragda.

Corona immensa de tots
és una hermosa Pinassa,
pinetells semblen los pins
entorn de llur sobirana,
geganta dels Pirineus
que per sang té rius de saba.

Com una torre és son tronc
que s'esbadia en tres branques
com tres titans rabassuts
que sobre els núvols s'abracen,
per sostenir en lo cel
una cúpula de rama
que fa ombra a tot lo pla
com una nova muntanya.

Don Jaume cau de genolls
i en son èxtasis exclama:
—Al Pare, Fill i Esperit
per tots los segles hosanna!
tres persones i un sol Déu
que aquí sa firma ha posada,
com en l'arbre de Mambré
on Abraham reposava.—
Fent la senyal de la creu
se recolza a la Pinassa,
i la son del paradís
a ses parpelles davalla.

Don Guillem de Mont-rodon,
que és son àngel de la guarda,
l'abriga amb son gran escut
on vermellegen les Barres.

Alça els ulls a l'Infinit
que obira en sa tenda blava
clavetejada d'estels
i al cim lluna minvanta.

En dolça contemplació
lo sorprèn lo bes de l'alba;
al bes de l'alba i al seu
don Jaume se desvetllava:
—He somniat que era gran
i d'un bell país monarca,
d'un bell país com aqueix
entre el mar i la muntanya.
Com eix Pi meravellós,
mon regne posà tres branques,
foren tres regnes en un,
ma corona els coronava.—

Esbrinant somni tan dolç
lo sol li dóna a la cara
i esporuguida a ponent
la mitja lluna s'amaga.
Lo somni del rei infant
lo vell templari l'acaba
en extàtica oració,
espill de visió més clara.

Veu Catalunya la gran
fer-se més gran i més ampla,
robant als moros València,
prenent-los l'Illa Daurada.
Unides veu a les tres
com les tres cordes d'una arpa,
les tres nimfes d'eixa mar,
d'aqueix jardí les tres Gràcies.
Mes al veure desvetllar
lo lligador d'eixa garba,
profeta, al Conqueridor
sols li diu eixa paraula:

—Preguem, que sols Déu és gran,
los homes són ombra vana;
preguem que sia aqueix Pi
l'arbre sagrat de la pàtria.—