El professor i amic Xavier Antich em deia em motiu d'aquesta imatge que ell també es va enamorar de les sequoies quan va visitar el Parc Nacional de Yosemite i m'envia un text de John Steinbeck que reprodueixo a continuació:
“Les sequoies, un cop vistes, deixen una marca o creen una visió que resten amb un per sempre. Ningú no ha aconseguit mai pintar o fotografiar amb èxit ni una d’elles. La sensació que produeixen és intransferible. D’elles, arriba només silenci i recolliment. No només és la seva talla increïble, ni el color que sembla canviar i modificar-se davant els teus propis ulls, no, no són com cap altre arbre que jo conegui, són ambaixadors d’una altra època. Tenen el misteri de les falgueres que van desaparèixer fa un milió d’anys convertint-se en el carbó de l’era carbonífera. Posseeixen una llum i una ombra pròpies. Fins i tot els homes i dones més banals i despreocupats o irreverents se senten dominats per una sorpresa i un respecte màgics davant la presència de les sequoies. Respecte.… aquesta és la paraula! Hom sent la necessitat d’inclinar-se davant uns sobirans indiscutibles. Conec aquests gegans des de la meva més tendra infantesa, he viscut entre ells, he acampat i dormit al costat dels seus càlids i monstruosos cossos, i malgrat la molta relació que he tingut amb elles no he estat capaç de menysprear-los mai. I es tracta d’un sentiment que no és exclusivament meu, ni de bon tros.
Fa molts anys un nouvingut es va traslladar a la meva terra, a prop de Monterrey. Havien d’haver-se-li afeblit i atrofiat els sentits amb els diners i el fet d’aconseguir-ho. Va comprar un bosquet d’arbres de fulla perenne en una profunda vall, a prop de la costa, i després, fent ús del seu dret de propietat, els va talar i va vendre la fusta i va deixar a terra els rastres de la carnisseria. La sorpresa i la indignació esglaiada van inundar el poble. No era només un assassinat sinó un sacrilegi. Miràvem aquell home amb aversió, i va estar marcat per allò fins al dia de la seva mort. […]
Em vaig quedar dos dies a prop dels cossos dels gegants, i no hi va haver viatgers, ni grups corrent amb càmeres fotogràfiques. Hi ha un silenci de catedral, aquí. Potser la gruixuda i tova escorça de les sequoies absorbeix el soroll i crea el silenci. Els arbres s’eleven rectes cap al zenit. No hi ha horitzó. Es fa de dia molt d’hora i hi continua l’alba fins que el sol és ja alt. Després el fullatge, que té una verdor de falguera, filtra des des de molt a dalt la llum del sol donant-li un to d’un daurat verdós i la distribueix en llamps o més aviat en faixes de llum i d’ombra. Després que el sol passa pel zenit és ja la tarda i de seguida el capvespre, amb una penombra murmuradora, fins que torna el matí.
Així és com es modifiquen el temps i les divisions ordinàries del dia. Per a mi, l’alba i el capvespre són períodes silenciosos. Els ocells es desplacen a través de la llum tènue o creuen com centelles les faixes del sol, però fan poc soroll. Sota els peus, hi ha un matalàs d’agulles que ha anat dipositant-se al llarg de dos mil anys. No es pot sentir cap remor de petjades en aquesta gruixuda manta. Jo hi experimento una sensació remota i enclaustrada. Hom no s’atreveix a parlar, per por d’alterar alguna cosa.… Però, què? He tingut la sensació, des de la meva infantesa, que als boscos de sequoies estava passant alguna cosa, una cosa de la qual jo no en formava part. I per si havia oblidat aquesta sensació, aviat vaig tornar a experimentar-la. […]
La gent que no té aquesta experiència comença a tenir aquí una sensació de desassossec, de perill, d’estar atrapat, tancat i desconcertat. No és només l’alçada que tenen aquestes sequoies el que els espanta, sinó com són d’estranyes. I per què no? Són els últims membres d’una espècie que va florir a quatre continents tan enrere en el temps com el període juràssic. S’han trobat fòssils d’aquests ancians que dataven de l’era del cretaci mentre que en l’eocè i el miocè estaven escampats per Anglaterra i el continent europeu i Amèrica. I després, les glaceres van anar baixant i escombrant aquests titans irremissiblement. I només en resten aquests pocs: un record sorprenent de com era el món fa molt. És possible que no ens agradi que ens recordin que som molt joves i novells en un món que ja era vell quan nosaltres hi vam arribar? I podria ser que hi hagués una ferma resistència a l’evidència que un món viu seguirà el seu camí majestuosament, quan nosaltres ja no l’habitarem?”
JOHN STEINBECK. Travels with Charlie (1962).
Gràcies Xavier
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada