divendres, 24 d’abril de 2015

Esport i espiritualitat

L’activitat esportiva té una gran presència a la nostra societat. Milers de nois i noies entrenen i practiquen algun esport i cada dia, apareixen centenars de pàgines de cròniques de partits o curses i d’opinions sobre que farà el nostre equip o quin és el futur repte d’un esportista d’elit.

Si ens endinsem en els fonaments de la pràctica esportiva ens adonarem que porta associats molts valors o activitats clarament espirituals. El primer punt en comú que té la practica esportiva i religiosa és l’entrenament ja que és el camí que se segueix per aconseguir un fruit, una fita, un triomf... Per tant, tant uns com els altres entrenen o practiquen fen servir el cos i la ment. Tot intentant unificar o harmonitzar cos i ment.



Una de les pràctiques religioses més antigues i comunes és el retir o recés. Els religiosos i creients practiquen periòdicament l’allunyament de l’espai quotidià per endinsar-se en el silenci d’un monestir o d’una casa d’espiritualitat. També l’esportista fa concentracions o estades a l’inici de la temporada o abans d’una fita important per separar-se del ritme diari i concentrar-se i preparar-se per la temporada o una final.

L’alimentació i el descans són també elements bàsics per la vida esportiva i religiosa. Una dieta equilibrada i les hores de descans necessàries són l’entrenament invisible i la clau d’una vida equilibrada i harmoniosa.

Un altre element en comú és l’entrenador o mestre. Aquesta figura és clau tant per la persona religiosa com per l’esportista, sobretot en els inicis, quan un bon consell, l’elecció del mètode adequat o la lectura justa són la base d’un bon i fructífer camí. Al llarg d’aquest sender un valor molt present tant en el religiós com en l’esportista és la superació. Tot recorregut implica enfrontar-se a obstacles, com el cansament, la calor, el fred...Tant les pràctiques ascètiques com certes activitats esportives es fonamenten en la unió entre el cos i la ment. La qual facilitarà la dosificació de l’esforç, la superació del cansament...




En conclusió, tot i que hi ha diferències molt grans entre un esportista i un religiós, la practica esportiva, sobretot a la natura, genera i necessita d’unes actituds i valors clarament espirituals: el coneixement d’un mateix, l’acceptació de la solitud, del silenci, aconseguir la buidor interior després de caminar o córrer a llarg d’hores i, per damunt de tot, el sentiment d’unitat i unió amb el nostre entorn humà i natural.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada