Shakespeare i els boscos

Dies enrere, tot passejant entre les prestatgeries  de la biblioteca de Barri Vell de la UdG, vaig topar-me amb un llibre molt interessant: “Shakespeare i la Natura”, escrit per  Rosa Maria Martínez i publicat el 2008 per Cossetània Edicions. De la lectura de les pàgines introductòries voldria destacar-ne dos fets. El primer és que Shakespeare era un gran coneixedor de les plantes, de les seves utilitats i de la simbologia. Només cal tenir present que en el conjunt de l’obra del dramaturg anglès s’esmenten 775 espècies. El segon fet destacable és que Shakespeare dóna a la Natura i els seus elements una categoria humana. Aquest fet li permet, en ocasions, canviar els papers i, en conseqüència, convertir la natura en humana i les persones en natura. Per exemple, Lorenzo, un dels personatges de l’obra: ”El mercader de Venècia” diu: “En una nit així, quan el vent dolç besava els arbres gentilment”

Centrem-nos en el paper dels arbres i els boscos. Shakespeare fa servir els arbres com element dipositari de llegendes o de missatges d’amor, tal com diu Roland, enamorat de Rosalina, a l’obra “Al vostre gust”: “Pengeu dels arbres, versos meus, testimonis d’amor... Oh, Rosalina, aquests arbres seran els meus llibres”

D’altra part, els boscos shakesperians són l’espai dels enamorats, dels éssers fantàstics i dels traïdors. Sota la capçada dels arbres, el gran dramaturg posa en joc una de les seves grans obsessions; l’intercanvi de papers entre l’aparença i la realitat. Per exemple, a l’obra: “Un somni d’una nit d’estiu”, el bosc és ple d’éssers fantàstics, com fades i elfs, que tenen els mateixos defectes i virtuts que els humans. En altres ocasions el bosc apareix com el lloc ideal o utòpic on es refugia aquell que fuig de la ciutat. Això és el que expressa Valentí, personatge de l’obra:’”Els dos cavallers de Verona”: “Aquest bosc solitari, com un desert ombriu em sembla molt millor que les ciutats floreixents i poblades. Aquí puc estar sol, sense que ningú em vegi, i amb els laments del rossinyol puc temperar les penes i recordar els dolors” En termes similars s’expressa el Duc a l’obra: “El vostre gust”: “No estan aquests boscos més lliure de perill que la cort envejosa? Aquí no tenim altra pena que la del pecat d’Adam, la diversitat d eles estacions,.., I, així, la nostra vida actual, lliure del brogit públic, veu oradors en els arbres, llibres en els rierols remorosos, sermons en les pedres i el bé en totes les coses. No vull pas canviar-la” I per acabar, esmentaré les paraules que Timó dirigeix a un bandit de l’obra: “Timó d’Atenes”: “Mireu: a la terra hi ha arrels; a una milla d’aquí hi trobareu cent fonts, els roures tenen glans, l’esbarzer mores. Aquesta pròdiga mestressa, la Natura, a cada mata us para un plat”

Tot fa pensar que Shakespeare teniu una atracció poètica per la natura que, en ocasions, es converteix en culte i adoració; però que, de ben segur, és resultat d’haver-se passat moltes observant-la i gaudint-la. Voldria acabar aquesta entrada amb uns versos del sonet XXXIII on s’uneix aquesta adoració per la natura amb l’elevació dels elements naturals- en aquest cas el sol- a categoria humana:

“He vist el sol, més d’un matí gloriós, acaronar amb la seva llum potent els cims de les muntanyes, estimar amb els seus llavis d’or els prats verds i com per celestial alquímia daurar els pàl·lids rierols”