La visió de la natura d’una dona eremita, tot conversant amb M. Montserrat.

M. Montserrat Domingo és l’ermitana de sant Joan del Codolar des de fa més de trenta anys. Aquesta ermita se situa al peu de les cingleres del Montsant, a 4 km de Cornudella del Montsant.

Com viu la natura una ermitana ?

Penso que és molt important la natura en una vida de solitud. Quan vius sola, les coses se simplifiquen i al mateix temps s’unifiquen. Déu, la natura, les besties, les persones i jo formem un tot. La natura és casa meva ja que jo visc al mig del Montsant. Per tant, tot és molt fàcil, t’atures, observes...i gaudeixes de la riquesa que hi ha en el meu entorn natural. Penso que hi ha persones que no ne són del tot conscients. Per exemple, els canvis en la natura, on hi ha una sèrie de verds a la primavera que són únics. Només cal aturar-se a contemplar, pots llegir el que t’envolta i si estàs atent, la natura et parla.

També per a mi, com a creient, l’entorn és molt important el sentit de transcendència que hi ha a la muntanya del Montsant. Hi ha una energia que la copses només caminant i contemplant les roques, les cingleres, els arbres...

De quina manera vius aquesta transcendència ?

Jo soc molt d’estar quieta i escoltar el silenci. També m’agrada caminar per la muntanya. Per exemple, des de fa temps organitzo, pel parc natural del Montsant, unes sortides de silenci en les quals jo no faig res, només camino davant de tothom per guiar-los i només dic a la gent: tingueu els ulls i les oïdes ben obertes per tal de copsar els valors espirituals que té la muntanya i la natura. En conseqüència es tracta d’un camí i una experiència personal ja que cadascú ho viu a la seva manera. El que es tracta és d’escoltar i interioritzar els valors que té la natura.

Em sap greu que en moltes ocasions les persones que passegen per la muntanya es perden aquests valors. A vegades algú em pregunta per a què serveix aquella planta concreta i jo responc: totes serveixen fins i tot les tòxiques.

Tu que prefereixes per cercar la comunió amb la natura: els espais tancats com pot ser un bosc o els horitzons que t’ofereix un cim ?

Depèn. Jo moltes vegades relaciono la natura amb la música que escolto o la literatura que llegeixo. Per exemple, vas al riu Montsant i veus les truites movent-se dins l’aigua i em ve al cap la música de la truita de Schubert. Jo tinc músiques relacionades amb diferents llocs de la muntanya. Per a mi escoltar l’opera Parsifal de Wagner em transporta a un indret del Montsant anomenat “el toll de l’ou” on hi ha un retall a la roca.

Responent la teva pregunta, m’agraden més les cingleres, tot i que de tant en tant també visito les coves amb la gent que fa espeleologia. En el fons m’agrada tot. També disfruto amb els canvis que generen les estacions de l’any. M’agrada la calor de l’estiu però també el fred de l’hivern i el silenci que comporta. Cal anar vivint cada moment en plenitud i donant gràcies.

Hi ha algun text que t’hagin ajudat a viure amb més intensitat la natura ?

Tots els Salms. També el càntic de Sant Francesc d’Assís a les criatures. Hi ha molts textos interessants que ara no recordo el seu títol. Ara bé, a mi més que llegir -en relació a la natura- el que més m’agrada és observar-la. Per exemple, a la tardor hi ha una varietat de grocs, ocres, vermells, carabasses, vinosos...i penses: quina harmonia de colors !

Amb els arbres hi tens una relació especial ?

Vas al racó del teix i només de tocar-lo sens quelcom d’especial. Calen quatre persones per abraçar-lo. Dels arbres, m’agrada observar que n’hi ha de totes les mides i edats, com les persones. També disfruto en observar la lluita dels arbres amb les roques i les cingleres, o les petites orquídies que apareixen en el prat més amagat.

I amb els xipresos que envolten l’ermita, quina relació hi tens ?

Diuen que hi ha xipresos que tenen més de cinc-cents anys. Els de davant de casa, un senyor que es va morir amb més de cent anys deia que sempre els havia vist iguals. Jo els anomeno “els vigilants”. Tinc alguna poesia en la qual em refereixo a ells com els meus vigilants. En un altre vers parlo, de com els xipresos, miren enlaire i no veuen res. Aquests arbres són molt curiosos ja que tenen molt tronc.

Parlant d’arbres, cal esmentar la noguera que hi havia aquí davant i que la va dibuixar en Joan Miró el 1906. Es va morir abans el pintor que l’arbre.

Estableixes algun vincle especial amb els arbres com, parlar amb ells ?

A vegades m’abraço amb ells ja que jo soc de poc parlar i observar. A la nit quan hi ha lluna plena és un plaer sortir i veure’ls. El primer Nadal que vaig passar a sant Joan del Codolar no tenia pessebre i el mossèn va dir-me: fes tu de Mare de Déu i jo vaig pensar: els xipresos seran sant Josep.  Quan neva és tot un espectacle ja que el xiprer es va omplint de neu.

Tu creus que la muntanya o els arbres poden ser objecte de veneració ?

Si, perquè no. Per exemple, a sota de l’ermita hi ha una alzina molt gran i curiosa que creix entremig d’una gran pedra i jo l’anomeno, com a la Bíblia, l’alzina de Mambré. Per tant, alguns arbres són com les icones que pinto que tenen el paper de ser una finestra a la transcendència. Per a mi pintar icones és com obrir una porta a la transcendència, però després hi ha les icones vivents, com les persones o els arbres.

 La meva opció d’estar sola prové del fet que jo volia estimar tothom i com que crec que el que faig bé o malament repercuteix en els altres, llavors jo el que faig a partir de la pregària és una forma d’estimar els altres. Jo dic que m’emporto  tothom que trobo. Aquí, com a eremita no em sento limitada. Tot i que renuncio a veure el fruit del meu treball. Sé que Ell hi és i per tant, el que faig bé o malament repercuteix en els altres. En qui ? No ho sé. També em sento part de la maldat del món i cal demanar perdó. Aquesta és la meva vivència.

La muntanya del Montsant és un element que pesà en la teva elecció ?

Si, però sobretot el que és important és la solitud. L’ermita soc jo. Allà on sigui seré ermitana ja que seré ermita. Ho dic perquè no sé si podré estar aquí tota la vida. Això no vol treure valor a la muntanya, la qual dins de la Bíblia és molt important ja que es parla de la muntanya de les oliveres, de la transfiguració... Però jo sé que és Ell el que ve, el lloc està en segon terme.

Quins consells donaries a una persona que vol endinsar-se en la plenitud de la natura?

Primer que vingui, que s’aturi i que miri i contempli per tal d’interioritzar els valors que atresora. I si no sap com fer-ho que observi quiet i resti en silenci.

A la natura s’hi pot anar amb molts ritmes diferents ?

El millor és que cadascú hi vagi al seu ritme però sense presses. Tot seguit cal aturar-se i mirar per tal d’experimentar. També hi ha persones que necessiten textos, és a dir, llegir abans de parar-te i mirar. Per a mi és molt fàcil. Ara bé, cada camí és únic, però cal repetir l’experiència moltes vegades per anar enriquint la nostra vivència.

I tocar les plantes i els arbres, és important ?

I tant, però olorar també. Moltes vegades tanco els ulls i amb el nas sé reconèixer la flaire de la planta i identificar-la. A Raimat, on vaig néixer, ja jugava amb les plantes i sabia que l’argelaga punxava, però que les seves flors són sedoses.

I l’esforç?

A tots ens suposa un esforç pujar una muntanya, però és més el que trobes que el que et pot costar. A vegades, m’agrada caminar sobre una llosa de pedra descalça, ja que és com un massatge natural. També és diferent caminar sobre l’asfalt que per damunt d’un corriol de pedres. En aquest segon cas al caminar noto l’energia de la muntanya o de la terra. En tota acció hi ha esforç fins i tot en el mirar. Cal incorporar l’esforç i així es viu d’una altra manera.

Com vas arribar a sant Joan del Codolar ?

Un dia mossèn Ballarín em va dir: “un lloc de solitud és el Montsant”. El rector d’Olesa, que era la localitat on residia com a monja, coneixia el mossèn de Cornudella i aquest va parlar-li de l’ermita. Després de visitar l’ermita de sant Joan del Codolar vaig pensar: “aquest és el meu lloc”, malgrat que la casa estava destartalada i abandonada i fins avui.

L'albero de Jovanotti

Aquests dies de festes escoltant velles cançons, m’he retrobat amb una bella amiga de molts viatges per les terres italianes: L’albero de Jovanotti. Us adjunto el seu text ple de poesia i el vídeo per si voleu escoltar-la.

Proprio come un albero che vive in mezzo agli alberi mi sento quando giro per il mondo cerco di far si che il vento non mi butti giù e di affondar le mie radici nel profondo, prendo il sole in faccia per far si che le mie foglie stiano bene appiccicate lungo questi rami ospito tra le mie braccia nidi di uccellini e do rifugio nel mio fusto a molti sciami. 


Proprio come un albero mi spoglio e mi rivesto a seconda se c'è freddo o c'è calore dentro la genetica la mappa delle cellule descrive a quale genere appartengo se sono una quercia oppure un salice piangente oppure un baobab od un saggio di pianura quello che è importante è che al mondo ci sia spazio per qualsiasi espressione di natura.

 
Prendo il sole in faccia bevo molta pioggia,bevo molta pioggia, io non ho problemi a convivere con gli altri sono pronto ad accettare la mia sorte sono consapevole del fatto che più o meno presto o tardi ci sarà per me la morte quella che Totò ha definito la livella e che alla fine ci livella tutti uguali alberi bestiole re profeti presidenti calciatori poveretti ed animali.

 
Quello che io penso come albero parlante è che la vita sia questione di radici più sono profonde più ti puoi portar lontano incontrando gente conquistando amici perché io ho scoperto che le mie radici in fondo sono lì per procurarmi le risorse cosicché con le mie foglie io possa affrontare venti forti e possa farmi delle corse.


Prendo il sole in faccia bevo molta pioggia. 
Andare di qua e di là sconfinare allegramente farmi un pò ogni tipo di esperienza incontrare gente allargare le vedute e allenare pure un po' l'intelligenza senza mai scordare cosa sono da dove vengo e pure dove voglio andare con le mie radici belle salde nel terreno io coi rami io mi posso allontanare perché c'ho bisogno della terra sotto i piedi dove dare fondamenta alla speranza proprio come un albero mi adatto un poco a tutto basta solo un po' di clima di accoglienza no no no alla violenza non rivendico nessuna appartenenza tranne quella al mondo degli esseri viventi col diritto di affondare le radici sogno un universo dove ogni differenza sia la base per poter essere amici prendo il sole in faccia bevo molta pioggia proprio come un albero mi colloco nel mezzo tra la terra e il cielo proprio a metà via opero una sintesi tra luce e clorofilla equilibrio di sostanza ed energia.

El jardí de l’Edèn, un jardí ple d’arbres.

Ara que som davant d’un nou any és el moment en el qual tothom s’imagina com serà el que vindrà. Parlant d’il·lusions, de ben segur que un dels somnis més recurrents en moltes cultures és el de pensar o imaginar com seria el jardí de l’Edèn per intentar imitar-ne alguna de les seves qualitats. Dins d’aquest àmbit un dels textos més consultat és el relat bíblic (Gn 8,18) que descriu el jardí de l’Edèn.  Precisament, abans de Nadal vaig rebre, com a ofrena nadalenca, de part de Fra Valentí Serra[1] un article seu a l’entorn del tema d’aquesta entrada. A partir de la seva lectura us presentaré els principals atributs i simbologia d’aquest jardí.

Edèn és una paraula hebrea que significa delícia, posteriorment els grecs la van traduir com Paradeisos o hort tancat que va generà l’ hortus conclusus medieval. Cal tenir present que a Mesopotàmia és on van aparèixer els primers jardins que van conèixer hebreus i grecs.  Per tant, d’entrada, el jardí de l’Edèn és concebut com el jardí de les delícies o el paradís. En segon lloc, es tracta d’un jardí creat per Déu per compartir-lo feliçment amb l’home i la dona. Com a lloc de convivència el va omplir d’un gran varietat d’arbres, sobretot d’arbres fruiters. També era l’espai on naixia un riu que regava tot l’espai. En conseqüència, els tres principals atributs d’aquest jardí eren: l’ombra, les fruites i l’aigua.

D’altra part, l’Edèn era un jardí ple de simbolisme ja que dins seu se situen els dos grans arbres simbòlics del cristianisme: l’arbre de la vida i l’arbre del coneixement del bé i del mal que contenia la fruita prohibida. El resultat és que aquest jardí esdevé un espai per viure feliçment amb el creador però, a la vegada és també, l’indret del primer gran combat espiritual ja que Déu demana obediència i fidelitat i, en conseqüència, viure resistint la temptació dels cants de la serp per tastar la fruita prohibida.

L’expulsió del paradís no només significà el primer pecat sinó haver de marxar d’un espai d’abundància i de felicitat ja que l’home i la dona vivien sense haver de treballar i en companyia del creador. Per tant, no és estrany que molts escrits d’èpoques posteriors evoquin la nostàlgia pel jardí perdut que era el paradís o l’espai de la felicitat eterna. A l’Apocalipsi torna a aparèixer l’arbre de la vida, del qual menjarem la fruita de la vida eterna.

En conclusió,  el text bíblic del jardí de l’Edèn ha inspirat al llarg de la història a molts religiosos a dissenyar molts jardins claustrals o monàstics que tenien una font en el centre i alguns arbres fruiters o plantes remeieres al seu voltant, tal com tenia l’anomenat jardí de Jericó al convent caputxí del Montcalvari a la ciutat de Barcelona. El jardí esdevenia un plaer per als ulls i els sentits i un espai de pau per a pregar o meditar.

Jardins davant de la catedral de Chartes

Giverny, un veritable jardí de les delícies.

---

[1] Serra, Valentí (2012): “El jardín del Edén, un paraíso en la Tierra” Estudios Franciscanos, Vol.113: 303-317.